La creació d’Eva i altres contes, Josep Carner

“A vós adreço aquest llibre, escrit en diversos lleures, sense més motiu que el de la ploma als dits, sense més inspiració que la del cigar en els llavis.” I quina millor dedicatòria que aquesta hi pot haver?

Llegir en Carner sense context és com perdre’s al bosc sense brúixola. La creació d’Eva, el primer conte, meravella pel seu llenguatge, fa somriure per la innocència del protagonista però et deixa desconcertat pel final. Per què plora en Quiquet? La seva creació personal d’Eva és una burda erecció? És d’això del que es tracta? (A falta de millor resposta, m’agafo a l’única que puc trobar)

“La Rambla havia estat la riera barcelonina, amb aiguatges bruts, amb farda; ara seguia essent la riera de la gent de Barcelona. De tota la gent tèrbola, dubtosa, les escorrialles del tedi i del vici, ex-cuineres de Carcassona posades a folles fembres, (…), hòrrids petits bohemis que escriuen coses demoledores en castellà i acaben dirigint revistes cinematogràfiques, senyorets arrossinats que cobren a l’Ajuntament nòmina d’escombriaires honoraris, jugadors espectrals de confetti, hereuets embotornats de Sabadell que vénen a algun music-hall amb bolet gris blau i bufanda verda, pintades noietes de catorze anys amb les ales cremades a l’edat dels reconstituents.”

És curiós veure com en Carner, a qui tenia per un home sec i aspre, tot i apassionat i romàntic (si s’accepta la paradoxa) és capaç de generar un somriure al final de cada conte. Des de la innocència de la noia embarassada de La compensació que s’acontenta amb un gramòfon i prou, a la murrieria de la senyora Tereseta que organitza una Vetllada artística per castigar als veins que li han emmetzinat el gos, passant pel dentista enamorat que arrenca dents creient-se desfullar margarides o l’habitant de la casa de l’Antigor que li recorda a la nou vinguda que el nus que du al mocador que ha llençat coqueta al terra per a que li reculli un altre convidat, potser se l’ha fet per no oblidar-se que està casada.

Un bon recull de personatges curiosos però de fàcil identificació amb aquells que ens envolten, o ens podrien envoltar. D’aristòcrates que volen tornar la gràcia d’un gelat de xocolata exquisit que li va oferir una amiga, gastant-se tants diners com poden per aconseguir els millors ingredients però fracassant somerament. Perquè, tal i com li confessa l’amiga, el secret està en utilitzar la pitjor xocolata del mercat i cobrir el gelat amb molta vainilla. És a dir, donar gat per llebre.

Amb concos perduts a dalt de la muntanya que només es comuniquen amb cops de boina i algun que altre ronc… per acabar amb la història d’en Vingut, l’home que va a aillar-se del món a la muntanya, l’individu que fa el viatge invers (del camp a la ciutat) i que proclama que ha trobat la felicitat, que ha recuperat la llibertat, la verdadera essència de l’individu… però a qui Carner no vol creure i ridiculitza avisant-lo que vigili de no convertir-se en una bestiola. I resulta curiós que després de molts contes sobre senyors i donzelles que semblen no sortir-ne del tot ben parats, Carner també bandeja l’opció del naturalisme. Quina solució ens queda, doncs? Pel que sembla, la resignació.
______________
Josep Carner, La creació d’Eva i altres contes 
començat_ 30/06/17  //  acabat_ 2/07/17