Fa uns anys (2003),
Clásicos Castalia editava una antologia del
Teatro español de vanguardia amb la voluntat de recollir un conjunt de textos representatius del possible (tot i que per molts no existent) moviment vanguardista del teatre espanyol del primer terç del segle XX. Una època que, com la present, oferia un espai d'acció molt limitat al teatre creatiu,
"un contexto que si por un lado ofrecía una imagen de gran dinamismo y actividad, por otro exhibía una permanente conciencia de crisis, de profunda insatisfacción por la pobreza artística de los espectáculos y la actitud acomodaticia de un público acostumbrado a representaciones y géneros de fácil asimilación", tal i com afirma en el pròleg Agustín
Muñoz-Alonso López. Un espai no gaire diferent, de fet, totalment igual, al del primer terç del segle XXI caracteritzat pel boom de la dramatúrgia catalana, per la gran esperança de la renovació del teatre però que tot ha quedat en fum. Per fortuna, en el passat aquest estat letàrgic va ser esquerdat lleugerament per figures tan representatives com
Lorca (amb obres com
El públic que, ironies del destí, s'ha estrenat fa poc a Barcelona) o
Valle-Inclán. Si en el passat es va poder fer, no hem de perdre l'esperança. Per molt que ens empenyin a fer-ho.
La primera obra d'aquesta antologia és
El ayuda de cámara, una peça breu en la qual un senyor desorientat dintre del llit, insegur de tot i de tothom, li pregunta què ha de fer al seu criat. Si ha de sortir del llit o no, vestir-se o no, però també si és de dia o de nit així com la pregunta cartesiana per excel·lència:
"¿Estoy despierto o dormido?"
Un joc d'aparences que, puntualment, sembla capgirar els rols de poder amb el criat indicant-li al senyor què ha de fer, que esdevé un retrat perfecte de l'estat hipnòtic dels enamorats. El senyor està perdut, en un
"vivo sin vivir en mi" per culpa de l'amor que sent per la Pura. Un amor que ignorem si és correspost o no però sí que sabem que no és fidel perquè la Pura s'enten amb el criat mentre el senyor està presoner dels seus propis pantalons (del seu propi estatus/poder?) fins al punt que, quedant-se sol afirma que
"llego a no saber si estoy o no enamorado, si estoy vivo o muerto." I nosaltres, amb la mirada irònica de qui s'ho mira des de fora, l'entenem massa bé...
___________
Corpus Barga, El ayuda de cámara (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 3/01/16 / acabat_ 3/01/16
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada