Encertada descripció de les novel·les actuals: "novels written by young and youngish men and packed with things, a fascinating, confounding accumulation of brands and music and comic books and icons, with emotions skimmed over, and each sentence stylishly aware of its own stylishness." 21 anys després i seguim amb l'estètica Pulp Fiction.
Existeix una sensació que experimenten les persones que marxem a viure a un altre país. Una sensació estranya barreja de sorpresa, il·lusió, nostàlgia, decepció, xoc cultural i incomprensió. Chimamanda Ngozi la descriu perfectament a través dels ulls de la Ifemelu i dels tractes de condescendència, rebuig, ignorància (o fins i tot fàstic) que rep dels ciutadans d'aquest país que no és el seu. Realitats que tot estranger es troba en major o menor mesura. Però també hi ha la diversió de veure i viure novetats cada dia, d'experimentar un supermercat (com explica la Ifemelu), de sentir noves paraules (perquè malgrat parlar tots anglès, a cada país les paraules tenen accepcions i significats totalment diferents), d'observar comportaments i tarannàs que mai hauries imaginat i que, inconscientment, et fan sentir millor amb tu mateix. Sí, marxar fora a vegades és viure en un miratge, en un món irreal del qual saps que sempre en pots marxar si les coses no van bé. Un espai de joc en el qual jugar a viure sabent que ens espera la realitat de casa nostra a l'altra banda d'un vol transoceànic. Però llavors, quan tornes a casa teva i les coses no milloren, on pots anar? Quan descobreixes que la terra que havies idealitzat des de la distància és molt pitjor del què mai hauries volgut acceptar, on et pots refugiar?
"Why did people ask "what is is about?" as if a novel had to be about only one thing." I qui diu novel·la, diu obra de teatre. Cada vegada que he de presentar una obra nova (o quan algú em presenta a un desconegut com a dramaturg) he de respondre a la inevitable pregunta de "de què va l'obra?" Doncs no ho sé. De veritat. No va d'una sola cosa, això està clar. Antonio Bones, a l'hora de parlar de Los Columpios, va fer un llistat de fins a 27 temes que toca l'obra. I potser es va quedar curt. Ho sento però no hi ha una trama apassionant a les meves obres, ni una intriga o un misteri a desvetllar. No hi ha traïcions ni estafes ni robatoris ni crims... l'obra va de tot i de res alhora. Ara, que si dius això ja s'ha acabat la conversa, l'interès i el públic. És qüestió de tirar de tòpics i dir allò que fa tanta ràbia de: "toca temes universals...".
Recentment, una nova versió d'aquesta pregunta impossible de respondre se m'està apareguent amb massa freqüència: "a què et dediques?" Filòsof, blocaire, periodista, professor, dramaturg, aturat... les opcions són tantes i la persistència en una en concret tan poca que fa de mal dir. Potser és un enigma wittgensteinià i, per tant, no pot tenir resposta i la pregunta no ha de ser formulada...
"In America, racism exists but racists are all gone. [...] Racists are the thin-lipped mean white people in the movies about the civil rights era." Però els racistes persisteixen, és només que, tal i com afirma la Ifemelu, potser se'ls hauria de canviar el nom, "scrap the word "racist". Find something new. Like Racial Disorder Syndrome. And we could have different categories of this syndrome: mild, medium, and acute." Exacte, canviem el nom i seguim endavant amb les mateixes misèries. Un exemple clar el trobem en l'adjectiu que utilitzem els europeus i americans per referir-nos als estrangers que venen a casa nostra: "estranger", "immigrant". Amb totes les connotacions negatives i pejoratives que aquests termes porten associades. En canvi, quan el que marxa del seu país és l'europeu o l'americà, resulta que no esdevenen "estrangers" o "immigrants" sinó que són "expatriats". Amb totes les beleitats que la paraula comporta. Les paraules mai són només paraules.
Les similituds entre la protagonista d'Americanah i la de Dear White People (sense tenir en compte l'activisme polític d'aquesta última) resulten sorprenents: blocaire/presentadora de ràdio fartes de la hipocresia de la societat americana respecte el tema del racisme i la integració; amb exemples idèntics com la inevitable necessitat dels americans blancs de tocar el cabells afros. Però, sobretot, la fina i múrria ironia amb què s'expressen les dues. Dos personatges semblants que mostren una visió necessària d'una realitat que pretenem que no existeix.
"You can't even read American fiction to get a sense of how actual life is lived these days. You read American fiction to learn about dysfunctional white folk doing things that are weird to normal white folks"
"He began to be appalled by the air of unreality, the careful manipulation of images to create a parallel life, pictures that people had taken with Facebook in mind, placing in the background things of which they were proud." De sobte, una generació d'analfabets visuals comença a entendre la importància de les imatges quan comencen a compartir-les al Facebook. Ja no n'hi ha prou en compartir imatges de la primera comunió del nostre fillol o fillola, ara cal mostrar-nos com volem ser vistos pels demés. Ja no som sinó que ens mostrem, que afirmava en Byung-Chul Han.
"We are Third Worlders and Third Worlders are forward-looking, we like things to be new, because our best is still ahead, while in the West their best is already past so they have to make a fetish of the past."
"There are many different ways to be poor in the world but increasingly there seems to be one single way to be rich." I després de dos mesos vivint a la Xina, aquesta frase encara pren més sentit. La pobresa que s'observa pel carrer és diferent a cada cantonada i, sobretot, diferent de la que veiem per Catalunya, però la riquesa, o l'aparença de riquesa, és la mateixa que es troba a Europa o als Estats Units. Tothom que és algú "ha de tenir" un iPhone 6S encara que els costi un mes i mig del seu sou, en el millor dels casos. Tothom ha d'anar a l'Starbucks, encara que després demanin un te amb llet perquè no els agrada l'amargor del cafè ensucrat que hi serveixen. Amb la globalització també s'ha escampat l'estupidització i la superficialitat alhora que s'han reforçat les fronteres i complicat els visats. Pels pobres, clar, si tens 30 milions de dòlars americans al teu compte, pots demanar la residència xinesa sense cap problema. En el fons, tots els problemes (i les solucions) rauen en allò mateix. Així de simples ens volen i així de simples ens hem tornat.
_____________
Chimamanda Ngozi Adichie, Americanah (Alfred A. Knopf)
començat_ 9/11/15 / acabat_ 16/12/15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada