1 de juny 2015

Johnny empuñó su fusil, Dalton Trumbo

"La primera Guerra Mundial comenzó como un festival de verano: todo el mundo luciendo faldas que se ondulaban al viento y charreteras doradas. Millones y millones vitoreaban desde las aceras mientras altezas con penachos, dignatarios, mariscales de campo y otros idiotas por el estilo desfilaban por las capitales europeas a la cabeza de sus brillantes legiones." (9) Així és com el propi Trumbo introdueix el món absurd, ridícul i sotmès en el qual es desenvolupà la primera guerra mundial.

"Johnny tuvo un significado distinto en tres guerras diferentes." (12) Va ser ignorat per tots els partits durant la Segona Guerra mundial, "cuando el pacifismo era anatema para la izquierda americana y la mayor parte del centro." (10) Després va ser censurat durant una època poc després de Pearl Harbour i es va deixar d'imprimir durant la guerra de Corea. Però "su significado actual es el que cada lector quiera concederle." (12) Com afirmava Derrida, un text, qualsevol text, no està mai acabat ni tancat del tot, és el lector qui, llegint-lo, li dóna una interpretació concreta. Un significat puntual i mutable.

"Las cifras nos han deshumanizado. Con el café del desayuno leemos que 400.000 americanos murieron en Vietnam. En vez de vomitar, nos hacemos una tostada." (15)

Trumbo ens mostra una societat plàcida, dolça, innocent, en contacte amb la natura, meravellada per les primeres converses telefòniques i els primers avions... un món on tot sembla ser possible, on la felicitat sembla anar en augment fins que, de sobte, esclata la guerra. No gaire diferent al que podien sentir els habitants de Bòsnia o de Sarajevo quan els seus territoris començaven a florir i la guerra els va aturar.

Des del principi, Trumbo ofereix una narrativa visceral marcada, visualment, per la manca de comes. Premia l'expressivitat per damunt de les normes de puntuació com també feia en Saramago. Expandeix les possibilitats emotives de la narrativa mentre que, al mateix temps, combina l'acció present amb els records que es neguen a desaparèixer. Passem de la realitat d'en Johnny estirat en un llit que desconeix, amb la cara i els ulls venats i totalment sord i mut i amb la consciència que li estan amputant un braç al passat que ell reviu inevitablement però, també, que un narrador desconegut s'encarrega de destriar-nos per ajudar-nos a comprendre què li ha passat. Diferents aproximacions a una realitat múltiple. Diferents incursions a la vida d'aquest protagonista a qui la guerra li ha pres la llibertat.

"Nada era real salvo el dolor." (64)

Conseqüències directes d'una guerra:  "cuatro quizá cinco millones de hombres muertos sin que ninguno de ellos quisiera morir mientras cientos quizá miles se volvían locos o quedaban ciegos o lisiados sin poder morir no importa lo mucho que lo intentaran." (106)

Què pot fer un home a qui li han pres el cos? Què pot fer una ment que no para de pensar incapaç de connectar amb les sensacions físiques d'un cos? Quin endimoniat càstig cartesià deixa aquesta res cogitans sense possibilitat de realitat empírica? (Quina solitud degué sentí Descartes quan arribà al final del seu dubte metòdic? Potser per això també li anà bé aferrar-se a una divinitat per construir el món de nou) Què pot fer un individu en una situació semblant sinó embogir?
I Dalton Trumbo ho retrata brillantment en les primeres pàgines del llibre. Mostra l'angoixa, el pànic, les suors no sentides, els crits impossibles d'emetre, els cops no donats que en Joe malda per fer però no pot. L'angoixa opressora d'una ment sense cos, sense possibilitat de millorar però que, malgrat tot, segueix en vida. La tortura d'aquell que ha estat enterrat de viu en viu.

"¿Cómo podría demostrar que estaba despierto si no podía abrir los ojos y mirar a su alrededor en la oscuridad?" (117) Com fugir del dubte cartesià i seguir creient que, malgrat tot, estem desperts? És a dir, que existim. Com sobreposar-nos al dubte d'en Putnam dels cervells en una cubeta? Com podem demostrar que existim més enllà del nostre cervell?

"Hay montones de leyes para proteger el dinero de la gente incluso en tiempos de guerra pero no hay nada en los libros que diga que la vida de un hombre le pertenece a él." (131) Per això en Joe Bonham no va tenir cap elecció quan va ser allistat: va haver d'anar a la guerra tant sí com no perquè la seva vida, en el fons, pertany a l'estat. Per això molts havien de perdre entre nou mesos i un any de les seves vides (entre nou mesos i un any!) perquè el govern espanyol els obligava a anar a jurar bandera i a aprendre a disparar.

"¿Qué demonios significa libertad en todo caso? Es sólo una palabra como casa o mesa o cualquier otra palabra." (131) El que passa, tal i com el mateix Trumbo indica, és que careix de referent: hom no pot assenyalar la llibertat. I això la fa, ja d'entrada, més difícil d'acotar i, per tant, d'entendre i de fer entendre. Fins i tot de compartir la idea completament amb una altra persona. Per molt que pensin semblant. I, segons Trumbo, quan els homes afirmaven anar a la guerra a lluitar per la llibertat, "¿por qué clase de libertad luchaban [...]? ¿Cuánta libertad y la idea de libertad de quién?" (131) I el mateix argument serveix per la lluita per la democràcia: "La guerra era para hacer el mundo más seguro por la democracia por los países pequeños por todos. Acabada la guerra el mundo estaría a salvo para la democracia. ¿Era así? ¿Y qué clase de democracia? ¿Y cuánta? ¿Y de quién?" (133) El perill de les paraules sense referent és que fàcilment tothom se les vol apropiar per benefici propi. Pensem en democràcia en boca d'un representant del Partit Popular o un representant de la CUP. O en justícia, tolerància, respecte, demagògia, bondat, innocència...

En el fons, un dels grans temes del llibre (més enllà de l'evident del pacifisme, de la denúncia contra les guerres) és la comunicació. Com comunicar-nos quan estem mancats de boca? Com expressar-nos sense ulls ni braços per gesticular? Com interactuar amb els demés sense poder-los sentir? Fins a quin punt una persona aïllada en el seu interior, incapaç de moure's, de comunicar-se, segueix sent una persona? Això és el que es planteja en Johnny. Certament, no és una persona en el sentit complet de la paraula (entenent-la, per exemple, com a animal social), però sí que ho és en tant que està viu i el seu cervell segueix funcionant. Però si des de l'exterior no es pot saber que aquell cervell presoner en un cos malmès segueix intacte, quina interpretació se n'ha de fer d'aquest individu? La incomunicació que porta a la solitud i la solitud a la bogeria.

"Pero él era uno de ellos formaba parte de ellos era también un esclavo. También a él lo habían arrancado de su hogar. También a él lo habían puesto al servicio de otros sin su consentimiento. También a él lo habían enviado a un país extranjero lejos de su tierra nativa. También a él le habían obligado a luchar contra otros esclavos iguales que él en un lugar extraño. También él había sido mutilado y marcado para siempre." (205)

"Ya ves que no tiene afectada la mente que habla como tú y como yo es una persona posee una identidad es parte del mundo." (235) Perquè, en el fons, aquesta és, també, la seva gran lluita arribats a aquest punt de la novel·la: no vol quedar-se fora del món, vol seguir formant part de la humanitat. No es vol sentir sol i abandonat. És per això que, en un moment d'eufòria es planteja que podria trobar una manera de generar diners, de fer que, qui fos que l'està cuidant (és a dir, pagant per ell) no ho hagués de fer més i convertir-se en un espectacle de monstres. El reconegut freak show dels segles passats. I no tan passats. Que la gent pagués per veure'l. Perquè, de fet, podria ser exposat com un element il·lustratiu, educatiu, fins i tot: "con él la gente no aprendería mucho sobre anatomía pero aprendería todo cuanto había que saber sobre la guerra. Sería grandioso concentrar la guerra en el tronco de un cuerpo y mostrárselo a la gente para que pudieran ver la diferencia entre una guerra en los titulares de los periódicos y en los bonos de la libertad y una guerra que se libra solitariamente en el barro en alguna parte una guerra entre un hombre y un obús altamente explosivo." (244) "Llevaría un cartel encima un cartel que diría aquí tenéis la guerra y concentraría toda la guerra en aquel pequeño trozo de carne y huesos y pelo que nunca podrían olvidar mientras vivieran." (245)

Un viatge al cor de les tenebres que ens envolta, al món corromput i violent que va provocant guerra rera guerra però, també, a l'interior desconegut, oblidat, aïllat, de l'individu. A les profunditats del ser que es troba allunyat de la societat però que, tot i així, es nega a fugir-ne completament. Lluita per formar-ne part. Primer a través del càlcul del temps, emblema evident de la humanitat, després a través de l'intent de comunicar-se amb els demés, amb l'exterior. La voluntat de re-establir els vincles perduts.

El fet que quan sembla que hi ha esperança al final del túnel, la desesperació encara creix més, és un dels altres grans encerts de Trumbo i un que li permet tancar la novel·la amb una bona sèrie de pàgines anti-bel·licistes que haurien de fer enrojolir de vergonya a tots aquells que defensen les guerres. Qualsevol guerra
____________
Dalton Trumbo, Johnny empuñó su fusil (Navona Editorial)
començat_ 13/04/15  /  acabat_ 26/05/15



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada