Plantejaments senzills però alhora súmament interessants que generen un debat que transcendeix l'anècdota originària. En aquesta obra de teatre, Ernesto Caballero realitza una acció semblant: què passaria si una amiga nostra, doctorada en temes de gènere i trencament de patriarcats, de sobte volgués augmentar-se els pits? Ho fa per pròpia voluntat o perquè ha sigut víctima de les pressions socials que ella mateixa criticava en el moment que està a punt de fer el pas de la ràdio a la tele? Com compaginar les idees de gènere i la lluita contra l'opressió històrica amb el nostre dia a dia?
"Si fuese una chica así, de tu edad, la cosa se entendería algo más" (5) li diu la Cristina 1 a la seva filla: "vosotros los jóvenes estáis más indefensos ante la tiranía de la moda y los estímulos de la publicidad." (5) I, inevitablement, les converses amb la Patrícia Soley-Beltran i el seu premiat llibre ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras em venen al cap.
"Afortunadamente, hoy en día, tenemos los medios de acercarnos al ideal que tenemos de nosotros mismos que es el único ideal que nos queda." (6) Afirma la Cristina 2, l'amiga que es vol operar els pits. El dubte, però, és saber si aquest ideal ens és propi o si ens ve imposat de l'exterior. Si desitgem canviar perquè ho decidim nosaltres lliure i racionalment o bé si ho fem perquè ens sentim forçats a fer-ho per poder amotllar-nos als cànons de bellesa de l'època que ens ha tocat viure.És a dir, per poder pertànyer en la societat que ens envolta.
"El cuerpo es como un escaparate. Una tarjeta de presentación." (7)
Davant d'una fotografia d'un mogró femení perforat per una anella, la Cristina 1 hi veu "el sometimiento de la identidad femenina. El aro como un grillete atenazando al pecho de la Madre Tierra." (10). Mentre que la Cristina 2 hi veu "una reivindicación radical del cuerpo femenino. Esa artista se ha puesto un aro en el pezón para manifestar con ello que sólo ella es la propietaria de su cuerpo y que el pezón ya no sólo está destinado a las tradicionales funciones amamantadoras." (10) Certament, la virtut i el pecat sovint estan als ulls del que mira.
Les dues postures clarament definides i molt ben defensades: "pienso que el orgullo del cuerpo femenino pasa por nuestra capacidad de intervención sobre el mismo... se trata de mi propia autoestima." (10) En una època que ja no ens queden idees pròpies, el cos sembla ser l'únic que realment ens pertany. Per l'altra banda, però, la Cristina 1 "piensa que lo hago para construirme a través de la mirada de los hombres, occidentales y orientales." (10) La construcció de la identitat a través de l'opinió dels demés. L'estigma de tants anys d'emmirallar-nos davant els ulls dels altres.
Ernesto Caballero ofereix tres aproximacions diferents al cos: la naturalista, (Cristina 1) el cos és com és i no l'hem de manipular científicament; la mecanicista, (Cristina 2) el cos és una màquina les peces de la qual poden ser intercanviades i modificades a voluntat; i l'artístico-performativa, (Cristina 3) el cos entès com "objeto de experimentación artística" (21) Tres visions diferents d'una mateixa realitat i tres concepcions dificilment reconciliables.
"¿Podemos realmente hablar de opciones individuales en esta sociedad en que nos vemos sometidos al continuo bombardeo de mensajes subliminales -y no tan subliminales- acerca del cuidado de la imagen?" (24)
Una comèdia profunda sobre ètica, estètica i cirurgia. Sobre la llibertat d'acció i la pressió social. Però, també, sobre què significa ser dona avui en dia i també al llarg de la història. Un text molt encertat que posa en relleu un tret molt clar de la nostra societat: el descontentament promocionat (subvencionat, esponsoritzat) amb nosaltres mateixos. Res que una bona dosi de productes comprats no pugui pal·liar.
___________________
Ernesto Caballero, Un busto al cuerpo ( Dramática Latinoamericana -Celcit)
començat_ 9/05/15 / acabat_ 9/05/15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada