Després de 20 anys de refugiats, malvivint en tendes, Um Saad ja n'està farta i s'alegra molt que el seu fill s'hagi afegit als fedayin, els combatents laics d'Orient perquè, com a mínim, ell està lluitant perquè les coses millorin. Quan tot està perdut, és el moment dels grans sacrificis i una mare prefereix que el seu fill posi la seva vida en perill que no pas que es quedi de braços plegats mentre el món al seu voltant s'ensorra.
"El exiliado crea sus palabras y las introduce en su vida lo mismo que la reja del arado penetra en la tierra." (236)
"Si hubiera sido así desde el principio, no nos habría pasado lo que nos pasó." (263) afirma un avi veient com en Saíd, l'altre fill d'Um Saad, s'ha enfrontat a un militar i li ha arrebatat la baioneta entre els aplaudiments de la multitud. Si no s'haguessin deixat trepitjar mai, no estarien allà on estan. Però ningú pensa que la crueltat humana pot ser tan gran. Ningú pot creure que un camp de refugiats esdevingui el país inexistent de tota una generació. Ningú vol acceptar que els homes puguin arribar a ser tan mesquins.
Al final, Kanafani mostra com tan bon punt l'individu recuperi la seva força, tan bon punt estigui decidit a lluitar, l'esperança es pot recuperar. Que l'assassinessin poc després d'escriure aquest text i que la situació palestina no hagi millorat massa des de llavors, ens demostra que la lluita encara no ha acabat. Tal i com s'afirma a la contraportada d'aquesta edició de Hoja de Lata: la firma a Rodas de l'armistici que donava per acabada la guerra àrab-israelí de 1948 no va ser més que el "primer round de este largo combate."
__________
Gasán Kanafani, Um Saad (dintre de Una trilogía palestina - Hoja de Lata)
començat_ 26/03/15 / acabat_ 27/03/15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada