25 de març 2015

Las fuentes de la ciencia de la educación, John Dewey

Autor pragmatista per excel·lència, Dewey pretén conjuminar filosofia i educació per poder dur a terme les seves teories. Confia plenament "en el poder de la inteligencia y de la razón humanas para ofrecer una visión global del individuo y su entorno." (XII) Ens mostra Carla Carreras al próleg. Vol que "el individuo recupere el control inteligente sobre sus acciones y sobre la naturaleza". (XII) El dubte, però, és si no es planteja que potser a l'intividu (entès aquí com aquells que tenen el poder per prendre i dur a terme les decisions polítiques i socials que, en última instància, seran les que permetran aquests canvis que ell reclama) no l'interessa recuperar aquest "control inteligente" de les seves accions. Potser ja interessa convertir a la humanitat en massa inerta i a-racional perquè realitzin la seva funció de mà d'obra barata. Potser, també l'interessa regular la natura tal i com ho fa actualment, és a dir, sotmetent-la egoistament i despòtica als designis propis. No ens enganyem. No estem com estem perquè hem perdut el control. Estem com estem perquè el control ha caigut en les mans equivocades.

"Subraya a cada paso la necesidad de entender la educación como un fenómeno extremadamente complejo que rechaza la adopción de recetas inmediatas." (XIII) Segueix la introducció del pensament de Dewey. I l'encerta. Clar que l'encerta. Això és el que fa més ràbia quan ho comparem amb la manera que es prenen les decisions en matèria educativa. Com apareixen i desapareixen nous plans educatius depenent de quin partit estigui al govern sense plantejar-se el trasbals i la confusió que provoquen en els alumnes que han d'anar canviar de sistema al llarg de la seva vida d'estudiants. Criatures que no saben si han fet BUP o ESO o la LOGSE o la LOMCE o la...

"Según Dewey, la necesaria "reconstrucción" de la filosofía pasa, justamente, por la superación del error inicial de la filosofía tradicional: haberse situado fuera del campo de la experiencia." (XIV)

"¿Puede haber una ciencia de la educación?" (3) exposa Dewey la pregunta que sap que generarà el seu text. Perquè, "¿son los procedimientos y objetivos de la educación de tal índole que sea posible reducirlos a algo que pueda llamarse propiamente ciencia?" (3) Estem disposats a cedir la grandiloqüència que s'otorga socialment a la ciència a un acte tan inferior com l'educació? La resposta de Dewey és que sí, sempre i quan s'accepti que la ciència "tiene una amplia variedad de significados." (3) Per molts, la ciència es limita a les matemàtiques, als resultas exactes... però això (seguint el pensament d'en Dewey) fa que fins i tot la física i la química deixin de ser considerades ciències en tant que són teories més conceptuals i abstractes que treballen en elements no exactes fins que no són demostrats. Cal, doncs, una concepció més oberta, heterogènia, del concepte ciència partint de la idea d'allò científic com aquell estudi que es regeix per unes pràctiques empíriques, universalitzables i repetibles. No es tracta de dir que l'educació es basa en unes teories científiques, teòriques i matematitzables. Sinó d'afirmar que convé utilitzar les eines d'estudi que ha adoptat la ciència (els procediments controlats, els estudis, les comparacions, les deduccions...) per aplicar-les a l'educació i així intentar millorar-la.

"La existencia de la ciencia convierte la eficacia individual del genio en una eficacia colectiva; la ciencia hace posible que los resultados de especial relevancia se conviertan en parte del material de trabajo de otros investigadores, en vez de perecer junto al genio." (5)

"Hay una fuerte tendencia a identificar la habilidad educativa con el uso de procedimientos que traigan consigo resultados exitosos inmediatos." (7) Afirma Dewey. A més d'aquest problema de la immediatesa, l'altre gran problema rau en la concepció equivocada que es té de l'èxit: l'èxit es mesura "por cosas como el orden en la clase, la correcta recitación por parte de los alumnos de las lecciones asignadas, la superación de exámenes, la promoción de los alumnos a un curso superior, etc." (7) És a dir, a través de parámetres caducs que s'ha demostrat una i altra vegada que són totalment inútils. De què serveix que un nen aprovi un examen sobre un tema que no ha entès? De què serveix que una persona pugui recitar perfectament una lliçó si de tots és sabut que fins i tot un lloro ben ensinistrat ho pot fer? Ningú es planteja mesurar si els alumnes aprenen de debò, si es desperta en ells un interès pel coneixement, una curiositat per la cultura, una passió per seguir creixent intel·lectualment... el que importa és que sàpiguen vomitar quatre dades correctament que oblidaran a l'acte. El que importa és que els centres tinguin el major número d'aprovats. Aquesta és la mesura de l'èxit docent a l'actualitat. Aquest és el magre futur que ens espera.

Crítica encertada i més que necessària: "ciencia de sillón" (23) Referida a la distància que hi ha entre la realitat (per exemple un centre educatiu) i aquells que teoritzen sobre ella (els inspectors i la bona gent del departament d'educació). "Hay una falta de conexión vital entre el trabajo práctico de campo y el trabajo de investigación." (23) I no es tracta únicament d'una distància física, tant de bo, sinó que és una distància conceptual. Es mouen en diferents paradigmes. I això ja és molt més difícil de superar. Un exemple recent el mostra la "brillant" idea d'introduir els mòbils a les aules que s'ha promogut des dels despatxos més opacs de la conselleria d'ensenyament. Per entendre una mica més la separació conceptual, vital, experiencial, entre els funcionaria tancats al seu despatx i els docents als centres, només cal llegir l'article Mòbils a l'aula d'en Roc Casagran, docent en actiu .

"Los fines que no pueden ser realizados son fines solo de nombre." (32)

"Resulta una triste evidencia el hecho de que una persona pueda aprender a leer eficientemente y a pesar de ello no tome gusto por la lectura de buena literatura." (34) I segueix: "la cuestión de lo que uno aprende a leer se encuentra así inextricablemente ligada a la cuestión de cómo aprende uno a leer." (34) I conclou: "desafortunadamente, la experiencia muestra que los métodos que de manera más rápida y eficiente logran la obtención de la capacidad de leer (o de escribir o calcular) [...] no tienen al  mismo tiempo el cuidado de formar las actitudes que deciden los usos en los que la habilidad será puesta en práctica." (34-5) És a dir, s'ensenya als nens a desxifrar una símbols (lletres, números) però no se'ls mostra què en poden arribar a obtenir. El que importa és el continent, que sàpiguen llegir, no importa el contingut, què llegeixen. I així estem.

"El creciente número de insanos y neuróticos es en sí mismo una evidencia del gran fracaso y perversidad de nuestros procesos educativos, ya sean familiares o escolares." (38)

"Lo que una sociedad es, lo es como producto de la educación." (41) I, tenint en compte l'educació present, fa feredat pensar quina mena de societat ens espera en els propers anys.

En conjunt, doncs, aquest text inèdit en castellà de Dewey que l'editorial Palamedes ha traduït per primera vegada, ens mostra un clam a la necessitat d'incorporar els mètodes científics (i les ciències en general: psicologia, sociologia, matemàtiques, física...) dintre dels mètodes de plantejament educatius. Un crit al canvi necessari de les escoles i de com s'eduquen (i no ensinistren com se sent a molts claustres arreu de Catalunya) les criatures. Un esforç més per mostrar que cal canviar l'educació des de la base. I, malauradament, un altre crit que no arriba a les orelles que hauria d'arribar.
____________
John Dewey, Las fuentes de la ciencia de la educación (Palamedes Editorial)
començat_ 11/03/15  /  acabat_ 11/03/15

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada