29 de maig 2014

The Playboy of the Western World, J. M. Synge

"Anyone who has lived in real intimacy with the Irish peasantry will know that the wildest sayings and ideas in this play are tame indeed, compared with the fancies one may hear in any little hillside cabin in Geesala, or Carraroe, or Dingle Bay." (71), adverteix Synge. És hora de comprovar si aquest avís segueix sent vigent cent anys després.

"On the stage one must have reality, and one must have joy; and that is why the intellectual modern drama has failed, and people have grown sick of the false joy of the musical comedy, that has been given them in place of the rich joy found only in what is superb and wild in reality." (72) Està clar que aquesta crítica no ha envellit ni un sol dia. Si no, només cal mirar la majoria d'obres en cartell ara mateix en els teatres que hom pugui tenir més a prop. Gairebé segur que bona part d'elles són comèdies blanques (blanquíssimes, fregant l'albinisme més preocupant) i musicals. I no podem acceptar l'explicació que tenim el teatre que ens mereixem. Tenim el teatre que ens deixen tenir. El cas Llibert n'és un clar exemple. Laurent Muhleisen comentava a la xerrada "Els dramaturgs contemporanis també construeixen Europa" del passat 27 de maig al TNC que hi ha països on el teatre és íntegrament governanmental i que, per tant, només s'estrenen les obres aprovades per l'estat, és a dir, aquelles que no qüestionen la realitat geo-política de l'estat, aquelles que es mostren d'acord amb la praxi política dels partits al poder. A la resta, les obres que mostren que hi ha altres realitats, que el país no va tan bé com ens volen fer creure, no se'ls dóna veu. En el nostre país, malauradament, cada vegada anem més cap aquest model de teatre coartat. Potser no es mostra clarament, potser no es parla d'ideologies, ni de censura, però les dificultats econòmiques imposades per exemple per l'augment de l'IVA cultural i l'impagament de les subvencions, està reduïnt bastant el nombre d'obres que poden arribar a ser representades.

L'obra comença de manera peculiar: una granja obre les seves portes a un desconegut que hi arriba a la nit confessant que està escapant de la policia perquè ha matat el seu pare. Peculiar perquè és inverossímil al nostre entendre, la por vers els fugitius de la llei forma part del nostre bagatge cultural, però hem de recordar la introducció que ofereix aquesta edició on s'explica que la policia és vista com un element repressiu britànic a ulls dels pagesos irlandesos. No hauria d'estranyar, doncs, que s'hi oposin, que abracin a qualsevol que fuig d'ells, encara que sigui un parricida.

Les noies de la comunitat no triguen en anar a casa de la Pegeen a veure aquest hoste inesperat i Synge aprofita per mostrar-nos un ventall de personatges pintorescos i graciosos que immediatament idealitzen i analitzen l'assassí. "I never seen to this day a man with a looking glass held to his back. Them that kills their fathers is a vain lot surely" (96) és només una mostra dels seus comentaris divertits.

"Oh, it's a hard case to be an orphan and not to have your father that you're used to, and you'd easy kill and make yourself a hero in the sight of all." (104)

És divertit que nosaltres (els lectors/l'audiència), sapiguem que en Christy no ha matat al seu pare i que, per tant, és, en paraules del seu pare, un covard. Gràcies a aquest coneixement previ privat als personatges de l'obra, quan Michael and Shawn eviten barallar-se amb ell per l'amor de Pegeen, és inevitable que ens faci gràcia la seva por ridícula. Una recurrent estratègia dramàtica ben utilitzada.

"If it's a poor thing to be lonesome it's worse, maybe, go mixing with the fools of earth" (126)

I aquesta sembla ser, a grans trets, la principal conclusió d'aquesta obra carregada de girs inesperats: els camperols són gent estranya, tan bon punt estimen a algú perquè creuen que ha matat al seu pare, com l'odien perquè resulta que el pare no està mort i llavors el volen penjar perquè resulta que ha acabat matant al pare (aquest cop sí) davant seu: "there's a great gap between a gallous story and a dirty deed" (129)
I, al final, quan l'estranger se'n va i els camperols poden recuperar la tranquil·litat de les seves vides (les ressonàncies camussianes són inevitables), se senten alleugerits de poder tornar a fer allò que saben fer millor: beure i queixar-se: "I've lost the only Playboy of the Western World" (131) es lamenta Pegeen.
_____________
J. M. Synge, The Playboy of the Western World (Penguin)
començat_ 24/01/14  /  acabat_ 31/01/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada