Una vegada fora de l'inframón i acceptant el fet que el co-protagonista és Hunter Thompson, entrant dins la caòtica dinàmica inflamada d'LSD.
"My mother told me I was ugly as a pig and without any redeeming qualities." (13) Es queixa BB en to bukowskià.
Afortunadament, l'exageració inicial s'atura i les projeccions poc a poc només serveixen per ubicar el lloc de l'acció que, altrament, el mateix discurs ja ens el situa: d'un bar a Colorado a un ball d'institut, a la ciutat de Juárez l'any 1968... records d'una vida complicada. Flashos d'un passat que, inevitablement, estan marcant un present.
"One hijo de puta tells me I'm not Mexican and the other says I'm not American. What am I? What the hell am I?" (26) es queixa BB víctima de la deslocalització de l'emigrant: ja no pertany enlloc. I, quan l'emigrant és pobre i no pot comprar-se una identitat, encara pitjor.
"Wake up Stupid America! We're the cockroaches infesting your cities, crawling upside your minds. We'll survive your racist laws, clubs and shotguns, electrified fences and vigilantes. Try and nuke us with your atom bomb, but we'll still be here because we eat maíz that protects us from radiation." (27-8) Realment, quan s'enfada, el personage d'en BB és quan més lúcid està. Cínic i crític alhora.
"You treat all women the same -like shit!BB: I was reading Kerouac and Ginsberg -I got carried away" (47)
Les reflexions al voltant del racisme també resulten d'allò més interessants. Per exemple, mostren el fet que només es parla de l'home blanc o del negre i ningú diu res dels marrons. L'obsessió dicotòmica de la societat actual impedeix entendre que hi hagi més colors de pell. O, parlant de les seves relacions amb els psiquatres, BB diu: "their whole theory of insanity is white. They box us in a white bag so we can think white thoughts and call it recovery." (69) I podria afegir que omplen als pacients de medicaments que aturen el seu cervell i els adormen fins que passen a ser els individus adormiscats i dòcils que omplen les fàbriques de qualsevol país.
"Does life have a purpose? That's left to biographers. They find meaning because they see things in retrospect." (70) Exacte, la vida, a mesura que és viscuda, molt sovint sembla no tenir sentit, les nostres decisions i els nostres dubtes semblen no conduir enlloc i només se'ls hi pot donar un sentit quan es mira des de la distància. Encara que sigui un sentit fals que l'afegim nosaltres per no haver d'acceptar que res té sentit. Però un cop els fets han passat, la nostra mirada retrospectiva s'inventa el significat que més ens convé. Aquella decisió que vam prendre amb 20 anys, de sobte als 30 dóna els seus fruits. Com si durant aquells deu anys d'entremig no haguéssim pres cap altra decisió més decisiva.
I l'obra acaba, de fet, plantejant el dubte de si res és real, si es tracta d'un somni o bé dels records just abans de morir o bé de la visió que els pares tenen del fill enterrat a qui li han robat el cos (li han fet una autòpsia, l'han manipulat... no ho sabem). Diferents possibilitats obertes que s'agraeix que no es vulguin tancar perquè resalten que el fet realment important és que queda allò que ha escrit: el llegat de la seva vida.
_______________
Carlos Morton, Brown Buffalo (Part del Cimientos Play Development Program - IATI Theater)
començat_ 14/01/14 / acabat_ 14/01/14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada