23 d’abr. 2014

!!!, Raúl Hernández Garrido

Oferir diferents espais d'acció, diferents possibilitats d'ubicar als personatges és un encert per part de Raúl Hernández Garrido. Ens mostra que aquesta obra no passa en un lloc concret sinó que pot passar en múltiples localitzacions. És a dir, que pot ser universalitzable i això, personalment, sempre ho he trobat un encert. L'anècdota del moment i del lloc pot estar bé, està clar que és extremadament popular i apreciada, però si una obra defuig encertadament un temps i un espaic concrets, adquereix un altre estatus molt més elevat.

"Controlamos la difusión de las noticias" (3) afirma Iglesias, aquest executiu cínic que es nega a mirar més enllà del "procediment" que vol establir. Que ignora la revolta dels treballadors i afirma sense vergonya que "no hubo ayer". És a dir, igual que Orwell a 1984, sap perfectament que si esborrem el passat, controlem el present.

I, de sobte, l'acció es concreta. A través d'un joc d'adoptar diferents personalitats per assajar com poden anar les entrevistes que estan a punt de dur a terme aquests dos personatges enigmàtics, se'ns introdueix el tema de l'obra: la censura de l'himne nacional en el partit de la final de la copa del rey entre el barça i l'atlétic de Bilbao. És a dir, la censura que TVE va fer de la xiulada a un himne amb el qual cap dels dos equips s'identifica. De sobte, l'obra agafa dimensions polítiques. Pot una televisió pública deixar de mostrar un acte ciutadà? Però, per l'altra banda, pot una televisió pública, mostrar crítiques a la monarquia? Fins on arriba la llibertat d'expressió?

"En televisión lo importante es cómo se transmiten las señales, y no el valor de las señales en sí." (14) És a dir, la primacia de l'estil per damunt del contingut: una mostra clara de la superficialitat dels nostres temps, del pas de l'informació a l'infotainment, de la parcialitat a la imparcialitat més absoluta.

El joc de les fitxes  prosegueix intercanviant constantment les personalitats dels dos personatges per mostrar els possibles camins a seguir per enfonsar al treballador. Com si es tractés d'un joc d'escacs entre dos experts en el que allò important ja no és qui guanya sinó trobar una manera entre els dos d'acabar una partida que ja està més que sentenciada d'entrada. En aquest sentit, Iglesias es mostra molt més professional: "no puedes mezclar lo personal con el procedimiento" (20) "Si yo no hubiera cedido tanto, no habrías llegado tan lejos. Estáte más atento a los errores del otro." (20)

"La verdad es lo que nosotros digamos" Afirma Vega deixant-se endur per l'emoció del seu paper temporal d'entrevistador i dient una frase més pròpia de l'Iglesias. Una mostra que el poder pot pujar al cap de les persones i convertir-los en cínics. Una mostra del que els passa a molts editors de premsa: fa tant que estan dient la seva mentida que ja es pensen que s'ha convertit en veritat.

"Debes pensar lo que dices antes de decir lo que piensas." (23) És la resposta que Iglesias li dóna a Vega quan es queixa d'estar en un país lliure i de poder dir el que vulgui. És un país lliure. Sí. Sempre i quan diguem i pensem allò que es vol des del govern.

"Sé duro contra ellos, pero dales libertades" (29) sembla que Iglesias parafrasegi Maquiavel quan afirmava que el príncep havia d'infondre temor als seus súbdits però no tant com perquè es rebelin. En aquest cas, Hernández Garrido afirma que cal fer creure al poble que són lliures i que viuen en una democràcia per aconseguir que ni tan sols es plantegin què signifiquen aquestes paraules. Brillant cinisme.

"El objetivo de un buen jefe es que el subordinado desee hacer lo que se le ordena, incluso sin que se le llegue a ordenar." (30)

"La opinión pública piensa lo que dicen los periódicos." (36) segueix lluïnt-se Iglesias. Però, malauradament, quanta raó té.

I així, entre cinisme i atacs personals, veiem que cap dels dos personatges és innocent, que tots dos guarden molts secrets que no convenen que se sàpiguen i que estan més que contents buscant aquest boc expiatori al damunt del qual fer recaure totes les culpes i que, a més, els servirà d'exemple persuari vers els demés treballadors. Una mostra més de la cultura de les excuses i les acusacions que sembla prevaldre en aquest país.

Un text cínic, cruel i sincer que sap perfectament començar des d'allò universal i centrar-se en un tema concret per universalitzar-lo novament. Una lectura àgil però profunda que ens fa qüestionar (entre d'altres temes) què significa realment la llibertat d'expressió.
_____________
Raúl Hernández Garrido, !!! (text seleccionat pel Cimientos Play Development Program)
començat_ 07/01/14  /  acabat_ 07/01/14
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada