5 de febr. 2014

Freedom, Jonathan Franzen

Quan treballava a la Llibreria Geli de Girona (quan aquest país encara es preocupava per canviar les pessetes per euros), Les correccions era un llibre que tenia constantment damunt el taulell i que em mirava amb molt d'interès. Dia rere dia pensava en comprar-lo i llegir-lo, però ja se sap que massa sovint els llibreters són els que menys temps tenen per llegir. Toquen molts llibres, n'estan al corrent dels diferents arguments i els comentaris dels clients, però no en poden llegir ni una cinquena part dels que voldrien. Al final, doncs, vaig marxar de la Geli, de Girona, i de Catalunya, sense llibre. Ara, milions d'anys després i gràcies una vegada més a les botigues de Charity escoceses, tinc un llibre d'en Franzen entre les mans. Dotze anys després, però més val tard que mai.

Primer dilema interessant: en Joey, el fill d'en Walter i la Patty, els planteja, amb onze o dotze anys, que ell no pensa anar a dormir fins que ells no hi vagin perquè tots som iguals. És a dir, qüestiona la diferència entre adults i nens (o joves) i, per tant, l'autoritat d'uns damunt dels altres. Al final, sembla que l'únic que accepta com a solució és que els adults són els que tenen els diners. I qui té els diners, té el poder. En l'estira i arronsa pel poder, sempre guanya qui té la paella pel mànec. I això, avui en dia, vol dir qui té la major capacitat econòmica.

Les primeres pàgines, aquest capítol anomenat Neighbours, inevitablement (i no per això negativament) recorda a llibres dels suburbis americans com Couples, de John Updike. Les crítiques veïnals, les relacions d'aparença, les constants insinuacions sexuals, la perillosa tendència a l'alcoholisme de les mares avorrides...

Franzen explica brillantment aquests moments de ràbia en els quals veus, saps, que una injustícia està sent comesa, però que socialment (o políticamet com en aquest cas) es fa el possible per a amagar-la. Fins i tot, acusar a la víctima d'una violació d'haver comès un error i que, potser, en part, era culpa seva: "sometimes the best thing is to learn your lesson and make sure you never get in the same position again" (50). Aquest és el consell que dóna en Ray a la Patty, la seva filla de 17 anys que acaba de ser violada. Quan els poders fàctics i socials poden més que els personals.

És interessant veure com canvia l'estil narratiu per adaptar-se a la història explicada. No es tracta d'un canvi radical (frases més curtes/llargues, tipologies diferents...) però sí que es percep. Així com el primer capítol recordava a Updike, aquest segon capítol (el diari de la Patty suggerit per la seva psicòloga) recorda al Murakami de Norwegian Wood, encara que només sigui per l'acció que transcorre en residències d'estudiants. De sobte, passem d'una història adulta a una narració de dubtes i conflictes post-adolescents.

"There are few things harder to imagine than other people's conversations about yourself." (146) Pot ser que en puguis intuïr el to general (de crítica, de burla...) però l'exactitud de les seves paraules sempre s'escaparà a la teva comprensió.

Tercera part del llibre (encara que no estigui marcada així) en la qual posem més atenció damunt en Richard. A la primera, vèiem la parella Patty/Walter. A la segona, coneixíem millor a la Patty. Ara ens endinsem en el món d'en Richard. Una mica com van fer a la primera temporada de Skins, en la qual cada episodi tenia un protagonista principal al voltant del qual girava la història.

Parlant del MP3, Richard afirma: "it's great that a song now costs exactly the same as a pack of gum and lasts exactly the same amount of time before it loses its flavour and you have to spend another buck" (212) Però no ho diu com a crítica, sinó com a quelcom positiu: "I think it's good for the honesty of rock and roll and good for the country in general that we can finally see Bob Dylan and Iggy Pop for what they really were: as manufacturers of wintergreen Chiclets" (212)

"Integrity's a neutral value. Hyenas have integrity, too. They're pure hyena." (245)

I ara, emmarcat dins el capítol anomenat 2004, és hora de conèixer una mica més a en Joey, el fill de la Patty i en Walter que es va emancipar d'ells i va anar a viure amb els veïns.

Següent part, següent protagonista: en Walter i la seva estranya feina de crear una mena de santuari d'ocells tot aliant-se amb magnats del carbó.
Quan van a sopar en un restaurant de mala mort amb Lalitha, la seva treballadora amb qui la tensió sexual va en augment, la consciència ecològica els fa mirar cínicament el menú perquè "between the horrors of bovine methane, the lakes of watershed-devastating excrement generated by pig and chicken farms, the catastrophic overfishing of the oceans, the ecological nightmare of farmed shrimp and salmon, the antibiotic orgy of dairy-cow factories, and the fuel squandered by the globalisation of produce, there was little he could ever order in good conscience besides potatoes, beans and freshwater-farmed tilapia." (325). I si féssim un exercici semblant amb els menús de molts dels restaurants que freqüentem, potser deixaríem d'anar-hi.

"The country that minutely followed every phoney turn of American Idol while the world went up in flames seemed to Walter fully deserving of whatever nightmare future awaited it." (334) Una interessant variació de la idea que cada país té la tele que es mereix en la qual s'hi afegeixen les conseqüències futures d'aquesta ingesta continuada de televisió.

"You may be poor, but the one thing nobody can take away from you is the freedom to fuck up your life whatever way you want to." (383) Aquest és el principi de llibertat que hauria d'existir. És el que Franzen diu que va incomplir Clinton intentant prohibir les armes i que li va fer perdre les eleccions. És la llibertat que, en realitat, només és un miratge de llibertat.

Les referències musicals són freqüents en el llibre: Wilco, Sonic Youth... i ara surt "the suddenly hot band Bright Eyes, fronted by a gifted youngster named Connor Oberst" (389) i és inevitable viatjar a aquest any 2004 en el qual està ambientada l'acció i recordar amb quina força Bright Eyes va entrar a la meva vida. Com m'acompanyava en els meus viatges de més d'una hora i trenta minuts que separaven Galashiels d'Stirling. Com I'm wide awake it's morning va obrir un nou camí musical i va donar esperances a una dècada tan trista. Per sort, aviat el van acompanyar The National, el Turn the bright lights de Interpol, Cat Power, Four Tet, Calexico, Malcolm Middleton... i el món, novament, va tenir raó de ser. Encara que només fos durant uns anys.

"Just because a person isn't making a good use of her life, it doesn't stop her life from passing. In fact, it makes her life pass all the quicker." (398) El maleït temps, el nostre principal enemic, que no perdona a ningú, que ens devora a tots cruelment i salvatge. I l'únic que ens queda és fer com els grans poetes i adonar-nos que hem d'evitar que en el moment de morir haguem de donar una resposta negativa a la pregunta sobre si ha valgut la pena la nostra vida.

Franzen sorpren, novament, fent reaparèixer el text autobiogràfic  escrit per la Patty (Mistakes were made) que configurava la segona part del llibre. Destrament, la Patty deixa el text damunt del llit d'en Richard per dir-li tot allò que no gosa dir-li cara a cara. I, certament, amb aquest gest el text prèviament llegit agafa un nou valor. Tant que m'adono que Freedom m'ha atrapat. Que, després del començament dubitatiu, del principi de frustració i decepció que m'havia generat, el text ha anat creixent dins meu (perdó per la traducció literal anglesa però no ho sé explicar d'altra manera) i començo a gaudir-lo de debò.

Parlant de la necessitat que les parelles es barallin ("people have fights when they love each other but still have actual complete personalities and are living in the real world" (416)) resulta impossible no pensar en el dia que una amiga que acabava de trencar amb la seva parella després de 10 anys junts expressava el mateix sentiment, el mateix error que van cometre ells. Recordar això i imaginar-te a en Franzen parlant sobre aquest mateix tema amb un amic/amiga és inevitable. Potser busquem similituds en les vides dels altres per a no sentir-nos tan sols. Potser senzillament resulta que tots tenim unes vides massa semblants.

Després de l'anècdota escatològica d'en Joey d'haver de recuperar el seu anell de casament d'entre els seus excrements, una molt bona afirmació: "this wasn't the person he'd thought he was, or would have chosen to be if he'd been free to choose, but there was something comforting and liberating about being an actual definite someone, rather than a collection of contradictory potential someones." (459). Sí. Perquè ara, "he was the person who'd handled his own shit to get his wedding ring back." (459) És a dir, que és capaç de fer el que sigui necessari.

"Nothing disturbs the feeling of specialness like the presence of other human beings feeling identically special" (472-3)

I en Walter explota. Després de tota una vida de callar i aguantar patacades, és normal que ho faci. I, lògicament, ho fa en el pitjor moment, en el discurs d'inauguració de la nova fàbrica: "it's a perfect world, isn't it? It's a perfect system, because as long as you've got your six-foot-wide plasma TV, and the electricity to run it, you don't have to think about any of the ugly consequences." (514)

Bona parta del llibre, sobretot les històries del fill i els seus negocis venent ferralla a Iraq, baixen el llistó i transformen el llibre en una mena de fulletó (perdó), com un serial televisiu de múlptiples personatges. Per sort, quan Franzen l'encerta, l'encerta molt i les petites llacunes s'obliden ràpidament. Per això, quan les darreres pàgines s'omplen de bellesa, de converses no mantingudes, de tensió i mirades... Freedom s'acaba deixant un bon regust de boca. Potser no és l'obra mestra que buscava, potser no genera tantes preguntes ni crítiques com desitjava, però certament és un llibre de pes digne de ser llegit. I això no es pot dir de tots els llibres que conformen aquestes fitxes de lectura.
__________________
Jonathan Franzen, Freedom (Harper Collins)
començat_  5/10/13  /  acabat_  15/11/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada