7 de gen. 2014

La intel·ligència intuïtiva, Ramon Marquès

Davant la noció de intel·ligència com el fet de tenir un elevat coeficient intel·lectual, Marquès mostra com a finals del s.XX molts autors han començat a defensar la intel·ligència emocional o la intel·ligència múltiple. Seguint aquesta premisa, analitza el desenvolupament de l'individu, la formació/perfeccionament de la seva intel·ligència i afirma que "l'ensenyament, des del parvulari a les aules universitàries, resulta també un sistema d'introduir supòsits. Només fent ús d'una crítica rigorosa podem convertir aquests supòsits en opinions contrastades" (278). L'ensenyament no només forma persones, sinó que forma un tipus concret de persones. I normalment el tipus erroni.

En contra de La Mettrie, Marquès afirma que no som màquines. Potser el nostre cos pot respondre a unes premises més mecanicistes, però l'individu no  és només cos i, certament, el nostre pensament no és gens mecànic, ni constant, ni coherent, ni lògic, ni fiable...

El doctor Javier Álvarez parla del concepte d'hipèria com a una "intensitat vivencial" (281). I ho relaciona, entre d'altres (i perdó per la simplificació) amb la noció d'idea platònica: "Opinamos junto con Platón o con San Agustín o con Schopenhauer, por citar algunos destacados filósofos de esta corriente, que la intuición -esa forma de conocimiento súbito, no razonado, no deducido, no inducido y, además, que se acompaña del sentimiento de certeza- es el modo que tiene el cerebro humano de acceder al mundo de las Ideas, al mundo que está más allá de los aprioris de la conciencia en estado normal de vigilia" (Article de la publicación Nueva psiquiatría). I resulta molt curiós tronar algú que defensa tan tenaçment el món de les idees platòniques. El mateix Marquès admet la correlació, potser buscant la major comprensió, però obvia que totes les crítiques fetes a Plató també se li poden aplicar a ell. És cert que això de concebre l'existència d'unes entitats universals, supra-humanes que són font de coneixement no és del tot esbojarrat. És cert que sembla que poden comportar l'aproximació a certs trets generals, el problema és com identificar-los, com saber que són realment universals, com decidir si no són producte de la cultura globalitzadora dels darrers segles (pensem que a vegades Europa acaba sent un sol país amb lleus diferències arquitectòniques entre país i país i prou).

Les cinc coordenades que intervenen en l'elaboració del pensament segons Marquès: "la intel·ligència logicoracional i lingüística, els supòsits, el complex emocional, els valors i els arquetips" (287) I quan diu arquetips vol dir les idees platòniques.

Identifica dos tipus de pensament, el convergent que és el que s'encamina cap a un objectiu concret, que es marca una fita i s'hi atança directament (seria, per exemple, el pensament científic) i el pensament divergent, que "s'expandeix" (289), que s'entreté amb els detalls, que divaga. Ell diu que és el pensament que omple pàgines a les novel·les. Jo afirmo que és el pensament que omplia Tu i Jo.

"Gardner no creu en la dimensió espiritual, i llavors els valors són una creació artificial de la cultura" (293) es queixa Marquès plantejant un dubte que, per estrany que pugui semblar, estar sent molt recurrent al meu entorn darrerament: "com es pot ser bona persona sense uns fonaments religiosos/espirituals al darrera?" Potser la cultura, potser l'humanisme, la genètica (reconèixer als homes com a éssers semblants), potser una dimensió espiritual... aquesta és la conversa sense resposta definitiva. Marquès es posiciona clarament per la banda espiritualista i afirma que creure que "els valors són una creació artificial de la cultura [és] el gran problema del moment actual amb tot el seu relativisme, escepticisme i nihilisme, fruit en gran part d'uns supòsits cientificoculturals reduccionistes" (293). I en això, en la crítica a la preponderància (i prepotència) científica no s'equivoca gens.

"La intel·ligència ètica o capacitat per a distingir entre el bé i el mal depèn dels nostres propis valors. Cada un de nosaltres hi veu amb el color del vidre dels seus propis valors" (295) Afirma molt encertadament Marquès. El que passa és que ell afegeix que els valors en el fons no són relatius, sinó universals i que cal saber-los veure. Com si no fos possible que aquests valors "universals" que ell defensa fossin, en el fons, els seus valors personals, el vidre a través del qual ell els mira. És a dir, cau en el parany reduccionista de la ciència que ell acaba de criticar.
______________
Dintre de L'individu davant el tercer mil·lenni (La busca edicions)
començat_ 30/09/13  /  acabat_ 30/09/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada