16 de des. 2013

L'individu i la comunitat: maneres de pensar la pertinença, Manuel Cruz

Resulta curiós veure com els llibres s'encadenen. Just després d'haver llegit l'experiment sociològic que és The Wave i haver palpat els dubtes que planteja sobre la societat, el poder, la noció de pertinença, ara inicio aquest llibre que comença, precisament, parlant sobre la pertinença. Hom podria prensar que respon a una planificada estructuració de les lectures, agrupades per temes, per connexions geopolítiques o per la connivència alfabètica, però hom m'estaria atribuint una premeditació esquizoide que no em correspon. No hi ha cap pla. No hi ha càlcul: és l'elecció del moment, del llibre que em ve de gust llegir.
Hom podria pensar que es tracta d'una senyal, d'una connexió mística amb el més enllà, una mostra evident que tot està previst, però hom podria guardar-se aquest pensament per a ell mateix.

Recordo una frase que em va perseguir durant molts mesos quan estudiava a Stirling que venia a dir, més o menys, així: la sensació de no pertànyer i la convicció de no voler pertànyer. Crec que era de Joyce, però sigui de qui sigui, m'agradava perquè trencava la noció xaiesca de que tots hem de desitjar formar part del ramat. Que tots hem de buscar el nostre grup i encaixar dintre del nostre segment social. I què passa si no ho fem? Doncs que esdevenim un perill per la societat perquè potser, no necessàriament, clar, podem arribar a pensar per nosaltres mateixos.

"Ens ha tocat de viure en un segle en el qual es corre tan de pressa i es pensa tan lentament" (11) O, directament, no es pensa. Atabalats en el ritme vital imposat per la societat actual, assatjats constantment per estímuls i informació que no donem a l'abast de païr, s'acostuma a optar per rendir-se, deixar-se seduir per l'estupefacció de les llumetes de color de les televisions i pantalles d'ordinadors, mòbils i tauletes, i buidar les nostres ments. És a dir, convertir-nos en els ciutadans modèlics que obeeixen cegament. El problema, clar, és quan aquest ciutadà comença a estar mancat dels mínims necessaris per a sobreviure. Quan els seus fills van a l'escola sense haver menjat res. Les llumetes de color no poden paliar l'estómac buit. Distreuen durant un cert temps, però al final el dolor és massa gran.

"No sabem el que ens passa, i això és el que ens passa." (11) Estem perduts, superats pel monstre que ens envolta que nosaltres mateixos hem creat: capitalisme, competitivitat, banca, anorreació...

"El fanàtic i el dogmàtic [...] no són dolents: simplement ho tenen tot clar, massa clar. És això el que els fa temibles." (15) La certesa absoluta, irrevocable, no és, necessàriament, una virtut sinó que pot derivar en un tancament en banda, en la creació d'una coïrassa protectora que no permetrà escoltar noves propostes i idees. La convicció absoluta acaba sent la negació absoluta a escoltar els demés: si tinc raó, per què he d'escoltar les teves bajanades? Potser perquè no existeix una sola i única raó sinó acords temporals, limitats i constantment modificables que han de poder ser contrastats amb els demés. Un exemple clar és la convicció absoluta que la constitució espanyola és la veritat per se i l'hem de seguir cegament com fa milers d'anys seguíem les paraules metafísiques de la Bíblia. I el més curiós és que en el cas de la constitució, se sap amb certesa que es tracta d'un text arbitrari fruit d'un acord temporal entre un grup limitat de persones i que, per tant, és (hauria de ser) susceptible de canvis, adaptacions, modificacions, actualitzacions... aquí rau la diferència entre una democràcia real i una democràcia només de nom.
______________
Manuel Cruz, L'individu i la comunitat: maneres de pensar la pertinença (Edicions La Busca)
començat_ 08/09/13  /  acabat_ 08/09/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada