3 de juny 2013

El mal de Montano, Enrique Vila-Matas

Mica en mica entrant en el món de Montano, aquest escriptor que, tot i jove, ja no escriu més.
Les primeres pàgines són una petita enciclopèdia de la literatura plenes de cites i de referències. Potser una mica massa. Per sort, el protagonita, el pare d’en Montano, n’és conscient i es queixa de la seva malaltia literària: “soy un enfermo de literatura.” (16)

Desde siempre me han gustado los jóvenes seriamente peligrosos para la sociedad bienpensante, los que encuentran estúpido el mundo y durante un tiempo quieren dejarlo pronto.” (24) Un grup de gent que “tarde o temprano acaban moderándose y uniéndose y creando arte.” (25)

En un gir sobtat, el protagonista passa de patir d’una malaltia personal, d’una obsessió malaltissa per la literatura a adonar-se (o a creure) que la malaltia no és personal sinó universal i que qui la pateix és, de fet, la literatura. Que, per culpa de la seva massificació i de les constants intrussions està ferida de  mort i, per això, decideix defensar-la encara més perquè “qué será de nosotros cuando, al fracasar el humanismo del que ya sólo somos funámbulos desequilibrados de su rota y antigua cuerda, desaparezca la literatura?” (67)

El tono estúpido poético del taxista melancólico me ha recordado que existe una actividad que podríamos llamar proustiana que consiste en recordar con sensibilidad e inteligencia hechos del pasado.” (82) De fet, quan vaig llegir el màgic moment de melangia proustiana banyat en llet temia que em decepcionés, que la fama fos més gran que la realitat… però no. Com una onada expansiva, devastadora, el viatge al passat va anar creixent de les seves papíl·les gustatives fins a anys enllà. Certament, una de les poques gestes literàries que no està sobrevalorada.

I, de sobte, Vila-Matas capgira les regles del joc.

Comença el segon capítol i el protagonista ens confessa que bastants elements llegits fins aquell punt són falsos, que la seva dona no és directora de cinema, que no té cap amiga aviadora i, sobretot, que no té cap fill, recordem-ho, qui donava nom al llibre! Ens ensenya la trampa. Les mentides que poden contenir els diaris personals per a introduïr-nos a un diccionari personal d’autors de diaris que l’han convertit en qui és. Clar, que potser ells també mentien. Potser ell ens torna a mentir. I aquí està la gràcia. Aquí està el valor del capgirament narratiu de Vila-Matas: a partir d’aquí, tot és relatiu.

Unos nombres de autores que, al reforzar con sus vidas mi autobiografía, me ayudarían a componer un retrato más amplio y curiosamente más fiel de mi verdadera personalidad, hecha en parte a base de los diarios íntimos de los demás, que para eso están, para ayudar a convertir a alguien, que por sí solo sería más bien un hombre desarraigado de todo, en un personaje complejo y con cierto tímido amor a la vida.” (107)

Todas las conversaciones que en la vida real nunca podemos llevar a término porque acabarían en estallidos de violencia, se van dipositando en el diario.” (128)

Endinsat en la creació d’un diccionari d’autors que feien diaris personals, Vila-Matas cita a Gombrowicz dient “¿Quién era entonces yo? A menudo era simplemente la negación de todo lo que afirmaba mi interlocutor.” (154) Perquè, certament, sovint és molt més fàcil dir què no som –o què no ens agrada– que no pas dir què som.

Sovint Vila-Matas sorprèn amb frases tan ben trobades que expressen allò que fa temps que sabem però que no sabem dir: com qui afirma que es busca fins i tot “en la mediocridad de una vida conyugal apacible y vista como un mal menor en relación con la soledad.” (158) I ja sé que de nosaltres depèn la percepció de les coses, que som nosaltres qui seleccionem allo que ens crida l’atenció d’entre el miler d’estímuls que rebem cada segon, però és inevitable voler jugar a la idea de l’existència d’un destí i veure com el tema de la solitud, iniciat en Els convidats i continuat en La partida i, sobretot, La cuina, m’envolta. Si fos optimista diria que és una bona senyal. Si fos pessimista diria que es tracta d’un tema repetidíssim per tothom i, per tant, ja sense interès. De moment, em declararé agnòstic.

El tránsito instantáneo hacia otras voces y otros ámbitos es una de las secretas ventajas que tiene la literatura sobre la vida, porque en la vida ese tránsito nunca es tan sencillo, mientras que en los libros todo es posible y además, muchas veces, de una forma asombrosamente fácil.” (170) Perquè a la vida no ens podem fer fonedís, per molt que ho desitgem en masses ocasions, i hem d’afrontar qualsevol situació fins al final, qualsevol conversa insoportable, fins que el nostre interlocutor (més aviat monologuista) decideix donar-la per acabada. Abans d’anar a torturar a la seva propera víctima.

Molt interessant la referència a elements ja mostrats a la primera part del llibre tot dient d’on neixen, quin fet real els ha convertit en realitat literària. És a dir, mostrant algunes de les tècniques creatives dels escriptors: partir de la realitat per arribar a la literatura. Com l’exemple de la pàgina 176 quan ens explica la creació del personatge de Teixeira. O aquest altre exemple: “vete a follar, me dijo. Quedé muy desconcertado, aunque en honor a la verdad debo decir que a la larga su frase me fue útil, me sirvió en bandeja el desenlace de El mal de Montano.” (190)

Me pregunto también por qué debo pedir disculpas por ser tan literario si a fin de cuentas la literatura es lo único que podría llegar a salvar el espíritu en una época tan deplorable como la nuestra.” (201)

A comienzos del siglo XXI, me encuentro solitario y sin rumbo en una carretera perdida.” (227)

Endinsant-se en el seu següent canvi, el pas del diarista a l’home enganyat, el narrador diu: “quiero adentrarme en la irrealidad, huir de tanto odioso fantasma, de tanta fabricación y mascarada, huir de una realidad que ya no tiene sentido.” (241) I no s’equivoca. De vegades, l’única esperança de sobreviure rau, precisament, en fugir de la vida.

Apagar la luz y quedarte a oscuras con todos los personajes de Hopper.” (274) Quina imatge més potent. Quina tristesa més extrema. Quins records de la tardor de Madrid, recorrent el Museu Thyssen admirant cor-encongit els quadres de Hopper.

Sin las ruinas de esos recuerdos [els nostres], sin la memoria, sería aún más angustiosa la vida, aunque tal vez sea aún más angustioso darse cuenta de que cuanto más crece nuestra memoria, más crece nuestra muerte.” (287) I encara afegeix: “porque el hombre no es más que una máquina de recordar y de olvidar que camina hacia la muerte.” (287)

La quarta part del llibre, les notes transcrites del suposat diari (El diario de un hombre engañado) recupera (i supera) l’interés perdut a la segona part, quan la voluntat enciclopèdica havia aturat el ritme del llibre. Ara reapareixen múltiples referències literàries (Kafka, Gide, Sebald, Pombo, Walser, Mann, Proust, Suskind…) entre reflexions cada vegada més interessants. Potser perquè cada vegada són més viscerals, són més dolgudes, més existencials.

Davant la proposta d’anar a Matz, una muntanya suïssa, a unes estranyes sessions de lectura a l’aire lliure, el diarista es pregunta: “¿Merece la pena emprender ese viaje tan largo sólo para volver y contar la inacabable serie de sucesos raros que me habrán acontecido?” (298) I el que és millor és la seva segona pregunta: “¿y si me quedo en casa y simplemente los imagino?” (298) El dubte sobre la necessitat de viure allò que s’escriu, sobre la necessitat d’haver-ho vist per a poder-ho recrear. Un dubte que no té resposta, clar. Que Vila-Matas el tanca amb una pregunta oberta: “¿Y si a fin de cuentas resulta que es mucho más raro, anormal o estúpido el zumbido sordo de la lavadora, que estoy atentamente escuchando ahora?” (299)

L’entrada del 21 d’abril (p. 299-302) és una brillant crítica a la mentida del dia de Sant Jordi: “van en aumento los analfabetos e iletrados de este país, pero ese parece ser lo de menos, cada vez se celebran más días del libro.” (299) El llibre com a element mercantil, no com a font de lectura. No cal que els que compren llibres per Sant Jordi els llegeixin, només cal que els comprin. Tres pàgines de ràbia i odi cap a tots aquells que trafiquen amb llibres: “poniendo bombas mentales a todos esos hombres de negocios que editan libros, a los directores de departamento, a los líderes del mercado, a los equilibristas del marketing y a los licenciados en economía.” (300) I, una vegada més, no s’equivoca.
________________

Enrique Vila-Matas, El mal de Montano (Anagrama)
Començat_ 06/12/12  /  Acabat_ 02/02/13 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada