20 de nov. 2012

Yes, and After, Michael Hastings

Crear és recrear. Tots som producte dels nostres avantpassats.
De manera directa, seguint els seus passos; de manera indirecta, contradient-los; o de manera inconscient. Però no creem del no-res, per això, quan Hastings diu al pròleg que “though the girl’s roles are quite different in both in character and in action, the idea of the plot in Yes, and After is not quite as original as it might seem” (171) no ens hem de sorprendre ni enfadar, sinó sentir-nos-en agraïts per no voler ser enganyats. 

You can never lie about a thing that nobody else in the world knows of, you have to share a lie somehow.” (193) Si? Una mentida no compartida no és una mentida? I el mentir-se a un mateix? Però clar, implica que algú, en aquest cas jo, sap que és una mentida. Que m’estic enganyant, però jo sé que és mentida. Encara que no en sigui conscient.

El primer acte es basa en el dubte, en el neguit i la preocupació sobre un acte (una violació) que no sabem si ha passat o no. Cairy, la filla adolescent de Sim i Jean està en xoc. No parla amb ningú i només vol anar a fora, a prop d’un arbre en concret. La nit anterior l’havien trobat al terra, amb sang a la boca i el senyor Johnson, el masover, havia desaparegut. Immediatament, i potser inevitablement, tothom sospita del senyor Johnson. Però, mica en mica, van apareixent elements obscurs que ens fan plantejar la certesa de la nostra sospita. Quina relació tenen Jack i Jerry, els nois semi-delinqüents que li deuen un favor a en Jim, amb la Cairy? I en Terry, el seu cosí segon? Per què surten els dos sols a veure l’arbre?
El joc ha començat.

That’s what tells our time –our hearts– ticking away.” (206) Es queixa Cairy a Terry, amb qui sí que parla. Tot recordant un accident del passat en el qual un noi va morir, reflexiona sobre el temps. Els records, fins i tot els no-viscuts, la persegueixen i la porten al col·lapse.

El que resulta curiós, fregant la inverosimilitud, és que si la seva filla no està bé, si no confia amb en Jack i en Jerry, perquè segueix els seus consells i els deixa a casa seva i se’n va a fer encàrrecs? Tan importants són aquests encàrrecs per posar en perill la integritat de la filla? Tant necessita fugir d’aquella casa i d’aquella bogeria que ja no li importa res? 
De moment, la tenxió creix: Cairy comença a parlar com si fos el senyor Johnson, com si estigués posseïda i en Jack i en Jerry semblen estar a punt de fer-ne alguna. I en Terry, més petit que ells, segurament no hi podrà fer res per a evitar-ho.

Mica en mica Cairy va revivint el tràgic cap de setmana, repetint paraula per paraula les converses amb el senyor Johnson. Però s’atura. No diu res més. Ara és la seva mare qui explica com era aquell home. Un home calculador, de poques paraules. “He told me once, people are like houses. As they grow older they shut some windows, those that they particularly dislike. But the others they leave open, and if they are not wide enough, they break down the bricks around them so as they can have more light just there. But he said children were merely exploring the houses, trying to find out what all the windows looked upon.” (231)

It’s terribly bad when people don’t see what’s happening to them –until it hits them and it’s too late.” (235)
_____________
Michael Hastings, Yes and After (dintre de Three Plays - Penguin)
començat_ 22/07/12  /  acabat_ 22/07/12

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada