De manera directa, seguint els seus passos; de
manera indirecta, contradient-los; o de manera inconscient. Però no creem del
no-res, per això, quan Hastings diu al pròleg que “though the girl’s roles are
quite different in both in character and in action, the idea of the plot in
Yes, and After is not quite as original as it might seem” (171) no ens hem de
sorprendre ni enfadar, sinó sentir-nos-en agraïts per no voler ser enganyats.
“You can never lie about a thing that nobody
else in the world knows of, you have to share a lie somehow.” (193) Si? Una
mentida no compartida no és una mentida? I el mentir-se a un mateix? Però clar,
implica que algú, en aquest cas jo, sap que és una mentida. Que m’estic
enganyant, però jo sé que és mentida. Encara que no en sigui conscient.
El primer acte es basa en el dubte, en el
neguit i la preocupació sobre un acte (una violació) que no sabem si ha passat
o no. Cairy, la filla adolescent de Sim i Jean està en xoc. No parla amb ningú
i només vol anar a fora, a prop d’un arbre en concret. La nit anterior l’havien
trobat al terra, amb sang a la boca i el senyor Johnson, el masover, havia
desaparegut. Immediatament, i potser inevitablement, tothom sospita del senyor
Johnson. Però, mica en mica, van apareixent elements obscurs que ens fan
plantejar la certesa de la nostra sospita. Quina relació tenen Jack i Jerry, els
nois semi-delinqüents que li deuen un favor a en Jim, amb la Cairy? I en Terry,
el seu cosí segon? Per què surten els dos sols a veure l’arbre?
El joc ha començat.
“That’s what tells our time –our hearts–
ticking away.” (206) Es queixa Cairy a Terry, amb qui sí que parla. Tot
recordant un accident del passat en el qual un noi va morir, reflexiona sobre
el temps. Els records, fins i tot els no-viscuts, la persegueixen i la porten
al col·lapse.
El que resulta curiós, fregant la
inverosimilitud, és que si la seva filla no està bé, si no confia amb en Jack i
en Jerry, perquè segueix els seus consells i els deixa a casa seva i se’n va a
fer encàrrecs? Tan importants són aquests encàrrecs per posar en perill la
integritat de la filla? Tant necessita fugir d’aquella casa i d’aquella bogeria
que ja no li importa res?
De moment, la tenxió creix: Cairy comença a parlar
com si fos el senyor Johnson, com si estigués posseïda i en Jack i en Jerry
semblen estar a punt de fer-ne alguna. I en Terry, més petit que ells, segurament
no hi podrà fer res per a evitar-ho.
Mica en mica Cairy va revivint el tràgic cap
de setmana, repetint paraula per paraula les converses amb el senyor Johnson.
Però s’atura. No diu res més. Ara és la seva mare qui explica com era aquell
home. Un home calculador, de poques paraules. “He told me once, people are
like houses. As they grow older they shut some windows, those that they
particularly dislike. But the others they leave open, and if they are not wide
enough, they break down the bricks around them so as they can have more light
just there. But he said children were merely exploring the houses, trying to
find out what all the windows looked upon.” (231)
“It’s terribly bad when people don’t see what’s happening to them –until it hits them and it’s too late.” (235)_____________
Michael Hastings, Yes and After (dintre de Three Plays - Penguin)
començat_ 22/07/12 / acabat_ 22/07/12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada