13 de set. 2012

Humanisme de l'altre home, Emmanuel Lévinas

En la introducció, Xavier Antich ens presenta a Lévinas com a un autor clàssic, necessari; un autor que representa la paradoxa de la contemporaneïtat de l’escriptura autènticament filosòfica. No és cap descobriment que Plató o Aristòtil poden ser, en certa mesura, molt més contemporanis nostres que d’altres pensadors dels nostres dies.” (12) Per això, afegeix Antich, independentment de les dates de publicació dels diferents texts que conformen aquest volum (1934, 1964-1970 i 1984), les reflexions en ells són totalment presents i contemporànies.

Desmuntada la seva identitat, el subjecte descobreix que, prèviament a qualsevol identitat, està lligat als altres.” (17) Aquesta és la proposta que, segons Antich, ens fa Lévinas al seu text Sense identitat, una relectura de la subjectivitat que resulta interessant.

Entrant ja en el text, Levinás ens diu: “El temps, condició de l’existència humana, és, sobretot, condició de l’irreparable.” (24) És a dir: “darrere la malenconia de l’etern escolament de les coses, de l’il·lusori present d’Heràclit, hi ha la tragèdia de la inamobilitat d’un passat inesborrable que condemna la iniciativa a no ser més que una continuació.” (24) I això, aquest passat que ja no podem canviar és el que massa sovint ens dol i ens fereix de manera més punyent.

“L’essència de l’home ja no és en la llibertat, sinó en una mena d’encadenament.” (30) Ésser un mateix no vol dir cercar una llibertat, sinó “prendre consciència de l’encadenament original ineluctable, únic, al nostre cos.” (30) És a dir, no som només l’ànima, allò que per alguns precedeix i sobreviu al cos, sinó que nosaltres, en tant que individus, en tant que JO som la combinació forçada i indestructible de cos i ànima. El dualisme cartesià sense la necessitat de la intervenció divina.

La civilització és envaïda per tot allò que no és autèntic, pel succedani posat al servei dels interessos i de la moda.” (31) Bagatel·les socials innecessàries que ens ajuden a passar el temps, que ens ajuden a passar la vida (o per la vida), que ens ajuden a distreure’ns mentre esperem la mort. I d’aquests elements de distracció en tenim molts. La televisió, per exemple, durant molts anys n’ha sigut la principal protagonista. Darrerament, aquest lideratge li està sent pres pels ordinadors i les xarxes socials, però l’objectiu és sempre el mateix: mantenir el pensament ocupat per a que no ens assaltin pensaments que ens podrien fer rodar el cap.

Un fet més que conegut, però massa sovint oblidat: “la font de la barbàrie sangonosa del nacionalsocialisme no és una anomalia contingent qualsevol del raonament humà, ni un malentés ideològic accidental.” (34) L’arribada al poder de Hitler no fou una casualitat, no fou un fet anecdòtic, sinó el producte d’una època delicada i convulsa en la qual arreu del món s’estaven cercant maneres per depurar i millorar una raça humana que es creia deteriorada. Als Estats Units, per exemple, feia temps que es practicava amb relativa assiduïtat l’esterilització sistemàtica de persones socialment marginades: prostitutes, deficients, impossibilitats… Situant-se pel damunt de la llibertat d’elecció humana, el govern decidia qui tenia dret a procrear i qui no. D’aquí a decidir que hi ha una raça superior a les altres només hi va un pas.

La significació no és una modificació aportada a un contingut existent fora del llenguatge o en un món.” (67) No es pot buscar el significat de res en el buit, sinó que el significat ja va lligat amb l’existència real de la cosa designada. Però aquests objectes només “esdevindrien significatius a partir del llenguatge i no pas el llenguatge a partir dels objectes donats al pensament, els quals designarien els mots funcionant com a simples signes.” (68) És a dir, existeixen prèviament al llenguatge, en són independents d’ella, però només poden ser copsats, individualitzats, aïllats de la resta d’elements a través dels símbols que li atribueix el llenguatge, la combinació concreta de sons vocàlics i consonàntics que ens marquen que “allò” és diferent d’”això”.

El llenguatge, com a expressió, és, abans de tot, el llenguatge creador de la poesia. La cultura i la creació artística formen part de l’ordre ontològic mateix.” (74) I afegeix que faciliten la comprensió de l’ésser. L’home no és només un mecanisme, un engranatge que funciona perfectament fins que deixa de fer-ho en el moment de morir, i que només pot ser comprès a través de nocions mecàniques (física, química, biologia) sinó que l’home també és ésser, és una entitat lligada a un cos que utilitza el llenguatge per entendre i per a fer entendre el món, que gaudeix de la cultura i de l’art.

L’absurditat no consisteix en el sense sentit, sinó en l’aïllament de les significacions innombrables, en l’absència d’un sentit que les orienti.” (89) La vida està mancada d’un sentit final, d’un camí a seguir que condueix a algun objectiu real, la vida és absurda.

“Ésser Jo significa, des d’aleshores, no poder-se sotmetre a la responsabilitat, com si tot l’edifici de la creació reposés sobre les meves espatlles.” (108) Perquè, amb la descoberta que, com ja digué Pere Quart, “el món sóc jo i les meves circumstàncies”, també vénen les responsabilitats. En tant que el món sóc jo, jo en sóc responsible. D’allò bo i d’allò dolent. Si més no, d’allò que puc control·lar. “La unicitat del jo és el fet que ningú pot respondre en el meu lloc.” (108)

Les normes de la moral no estan embarcades en la història i la cultura.” (116) Afirma Lévinas mostrant que no depenem d’elles. Però, és així? De debò la moral és prèvia a la història i la cultura? Així vol dir que existeix una única moral. Una moral atemporal que les diferents civilitzacions han interpretat i adaptat a les seves maneres de fer. De debò que pot existir aquest universal?

“Tot allò que constitueix la meva vida, amb el seu passat i el seu futur, és aplegat en el present en què em vénen les coses.” (124) I això, aquesta condició únicament present dels éssers humans, és la que sovint s’oblida tot posant l’interès només en un futur insegur o bé en un passat irrecuperable.

El pensament tombat vers l’objecte es pot dir que pensa, d’aquest objecte, infinitament menys que tot allò que no en pensa.” (133) El pensament implica una selecció; la concreció dels objectes, implica escollir quines característiques li són aplicables, a través de quines puc pensar en aquell objecte i descartar totes les altres possibles, infinites, opcions al marge.

“La ineficàcia de l’acció humana mostra la precarietat del concepte home.” (135) Perquè nosaltres anem fent, seguim actuant, sense saber encara què som exactament però donant per fet un seguit de pressupòssits que bé podrien ser equivocats.

Totalment d’acord: “la mort torna insensata qualsevol preocupació que el Jo volgués tenir per la seva existència i pel seu destí.” (147) I afegeix: “res no és més còmic que la preocupació que té de si un ésser abocat a la destrucció.” (147)

L’angoixa d’avui és més pregona. Prové de l’experiència de les revolucions que s’enfonsen en la burocràcia, la repressió i les violències totalitàries que es fan passar per revolucions.” (154) Quan estem de tornada de tot, el dolor és encara més gran perquè la confiança s’ha esvaït.

Impossibilitat de parlar que és, potser, l’experiència més incontestable de la nostra època. Patim el discurs com a insuportable solemnitat, declamació i sermó, de forma que no podem parlar ni entendre sense descoratjament més que el discurs algorítmic de la ciència, allò quotidià (“dóna’m un vas d’aigua”) i la temptació pel discurs violent –ja crit, destructor d’allò dit.” (169) I només cal estar una mica atent a les converses que ens envolten a diari per comprovar que, efectivament, és així.

El llibre acaba amb un crit d’optimisme vers la joventut tot dient que “la joventut […] cessa d’ésser l’edat de la transició i del passatge (“cal que la joventut passi”) per a mostrar-se com la humanitat de l’home.” (170) però això sembla implicar que només és en la joventut que es dóna aquesta humanitat, que en la maduresa i la vellesa es perd, que els anys de creixement adquirit aniquilen la humanitat de l’home… Potser és cert. Potser la humanitat rau en la persona pura, instintiva, sense trabes ni obstacles culturals. Potser.
______________
Emmanuel Lévinas, Humanisme de l'altre home (Edicions 3 i 4)
començat_ 30/10/11  /  acabat_ 13/06/12
  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada