Rosencrantz and Guildenstern are dead, Tom Stoppard

Dos personatges llençant monedes a l'aire (per passar l'estona? per decidir alguna cosa?) i totes les monedes surten cara. 

A partir d’aquest joc, d’aquest resultat sorprenent (o potser no tant perquè, com ells mateixos diuen, hi ha tantes possibilitats que surti cara com creu a cada nova tirada, per tant no ens hauríem de sorprendre), els dos personatges inicien, acaben, encerclen converses. Dos personatges perduts, que no sabem on són ni perquè:

“GUIL: Then what are we doing here, I ask myself.

ROS: You might well ask.

GUIL: We better get on.

ROS: You might well think.

GUIL: We better get on.

ROS: (Actively) Right! (Pause) On where?” (16)

Dos personatges secondaris en el Hamlet de Shakespeare, que aquí esdevenen protagonistes.

“Reality, the name we give to the common experience.” (17) Exacte. No hi ha una Realitat única per a tothom, hi ha una experiència compartida d’uns fenomens, de la lectura que en fem a causa de la nostra educació i cultura, que ens empenyen a creure en la realitat. Altrament, potser actuaríem diferentment.

“Has it ever happened to you that all of a sudden and for no reason at all you haven’t the faintest idea how to spell the word –“wife” or “house”– because when you write it down you just can’t remember ever having seen those letters in that order before?” (29) pregunta Guildenstern preocupat. I en Rosencrantz respon: “I remember” (29) induïnt-nos a creure que, efectivament, ha viscut una experiència semblant. Però, acte seguit, ens mostra que no és així: “I remember when there were no questions.” (29) Mostrant que no està interessat en el tema exposat per l’altre.

“The only beginning is birth and the only end is death –if you can’t count on that, what can you count on?” (30)

“Words, words. They’re all we have to go on.” (31) En un món massa sovint mancat de sentit, per sort encara ens queden les paraules que ens ajuden a continuar.

I ells continuen amb els jocs de paraules: “half of what he said meant something else, and the other half didn’t mean anything at all.” (41) El poder del llenguatge.

A través de la representació de les tragèdies, se’ns explica la història de Hamlet, el seu drama, el seu amor, però les constants interrupcions de Rosencrantz i Guildenstern impedeixen la continuació. I millor, no ens interessa Hamlet aquí, ens interessen ells, en Rosencrantz i en Guildenstern, i els seus dubtes, les seves converses inacabades, les seves constants preguntes sense resposta…

“GUIL: Are you there? 

ROS: Where? 

GUIL: (Bitterly) A flying start… 

Pause 

ROS: Is that you? 

GUIL: Yes. 

ROS: How do you know?”  (71)

Mostra de l’humor constant: parlant de les atrocitats fetes per Hamlet, Guildenstern enumera “stabbing his elders, abusing his parents, insulting his lover, and appearing hatless in public” La sàtira a la tirania de les aparences i les convencions socials: tant dolent és pegar a avis, abusar dels pares o insultar a l’enamorada com deixar-se veure en públic sense barret.

El final, entrellaçat amb el final de Hamlet, mostra l’arbitrarietat de la realitat, la fantasia d’allò que vivim, la combinació de ficció i realitat. Els morts no estan morts, els vius han desaparegut i Rosencrantz i Guildenstern han fugit: per fi s’han decidit i s’han mogut per voluntat pròpia, sense haver d’esperar ordres. I això és, potser, el que els ha salvat.

Una obra intel·ligent, verbal, divertida. Un model a seguir.
___________
Tom Stoppard, Rosencrantz and Guilderstern are dead (Faber and Faber)
començat_ 4/05/12  /  acabat_6/05/12