The old tune, Samuel Beckett

Aquesta obra es tracta d’una adaptació d’un text escrit per la ràdio de Robert Pinget anomenat La manivelle. Per tant, el contingut pot ser diferent, els estilemes bases no tan beckettians, però les floritures, l’ambientació, sí.

“That’s how it goes, the young pop off and the old hang on.” (178) Diu Mr Cream a Gorman (ambdós avis desdentats) referint-se al fet que la seva filla va morir.

Els dos avis es troben al carrer i rememoren com tot era diferent abans, com allà on estan parlant era les afores i tot eren camps i flors, com no hi havia cotxes, ni diners, ni pressa (“all this speed do you lnow what it is has the whole place ruinated.” (179)) Però, més enllà d’aquests records, d’aquesta nostalgia inevitable cap a un passat que molts volen creure millor, el que és interessant és el fet que les dues històries no acaben de concordar, que allò que un recorda com a un model de cotxe, l’altre ho recorda com a un de molt diferent. És a dir, que se’ns mostra com la memòria modifica i manipula els nostres records tot fent-nos creure que allò que recordem és el que realment va passar. Malgrat ser, potser, just al contrari.

“GORMAN: Mrs Cream must be a proud woman too to be a grandmother.

CREAM: Mrs Cream is in her coffin these twenty years, Mr Gorman.” (184)

I seguint aquesta dinàmica de records confusos, de noms oblidats, quan Cream afirma “the wisdom of the ancients that’s the trouble they don’t give a rap or a snap for it any more, and the world going to rack and ruin.” (186) la sensació és mixta. Per una banda sembla ser Beckett (o Pinget) qui parla, queixant-se del progrés, dels avenços tecnològics, de la ciència (recordem que era una època molt crítica amb el modernisme, com mostren molts texts i dibuixos de Magritte) però, per l’altra banda, la saviesa de l’edat avançada se’ns ha mostrat com a tan distorsionada, tan perduda, tan poc fiable, que també pot ser interpretat com una sàtira a aquells que creien que el passat era millor. Davant del dubte, consens i s’accepten les dues opcions que, encara que contradictòries, hauran de ser complementàries. De fet, una mica com la nostra vida: plena d’accions contradictòries, de pensaments contraposats i, tanmateix, una única vida.

I els dos avis no triguen a entrar en el joc dels difunts que tots els avis semblen jugar en un moment o altre de la seva vida, alguns amb molta més freqüència (morbosa o no) que d’altres. És el fet d’anar recordant tots aquells coneguts que ja s’han mort. Recordar quan van morir, de què van morir, citar breument com eren, a quina família pertanyien, i passar al següent mort. Un joc sense vencedors que només sembla servir per a confirmar als vius que encara estan vius que, mentre puguin recordar a tots aquells que han mort, vol dir que ells encara estan jugant.
______________
Samuel Beckett, The old tune (a Collected Shorter Plays of Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 12/02/12  /  acabat_ 12/02/12