El tragaluz, Antonio Buero Vallejo

Començar l’obra amb dos personatges arribats del futur i que introdueixin la història parlant directament al públic és, com a mínim, desafortunat. Potser més endavant tindrà més rellevància aquest viatge temporal però, d’entrada, sembla totalment innecessari i, a més, distreu de l’acció.

Per sort, quan l’acció comença, va prenent cos mica en mica. Els personatges es van configurant i ens oblidem dels viatgers del futur. Sobretot gràcies a la primera aparició de EL PADRE i la seva aportació al teatre de l’absurd:

“EL PADRE.- Y tú, ¿quién eres?

MARIO.- Mario.

EL PADRE.- ¿Tú te llamas como mi hijo?

MARIO.- Soy su hijo.

EL PADRE.- Mario era más pequeño.

MARIO.- He crecido.

EL PADRE.- Entonces subirás mejor.

MARIO.- ¿A dónde?

EL PADRE.- Al tren.” (22)

Després de la primera escena a casa dels pares de Vicente i Mario, de conèixer al germà, de veure la malaltia del pare, reapareixen els investigadors del futur per a justificar-nos la superposició d’accions que han presentat (que, de fet, no caldria) i ens diuen encertadament que “estáis presenciando una experiencia de realidad total: sucesos y pensamientos en mezcla inseparable.” (37)

Bona manera de mostrar la frustració: “ésa es nuestra miseria: que hay que vivir.” (40)

I en un to semblant, però amb certa esperança, es planteja: “Si tu tristeza y la mía se unen, tal vez logremos una extraña felicidad.” (41)

“Este pobre demente era un hombre recto, ¿te acuerdas? Y nos inculcó la religión de la rectitud. Una enseñanza peligrosa, porque luego, cuando te enfrentas con el mundo, comprendes que es tu peor enemiga. (Acusador) No se vive de la rectitud en nuestro tiempo. ¡Se vive del engaño, de la zancadilla, de la componenda…!” (55) i això ens ho deia en Buero Vallejo l’any 1967. Sembla que la humanitat, que tant es vanagloria de la seva evolució, del seu constant progrés, hauria d’haver canviat en aquests pràcticament 50 anys però, en canvi, la situació ha empitjorat. Hobbes tenia raó una altra vegada: l’home és un llop per l’home.

Molt interessant el joc d’obrir la finestra (el “tragaluz” del títol) i imaginar la vida de les cames que hi passen pel davant. Des del pou que és casa seva, miren cap a l’exterior i imaginen vides possibles que no són les seves. Un recurs visual i simbòlic que Almodóvar va utilitzar també a Tacones lejanos, tot i que ignoro si conscientment o inconscient de l’existència d’aquest text. Davant del dubte, donem crèdit al director i pensem que feia un homenatge a Buero Vallejo, que no costa res ser bo.

Declaracions de principis. Una mica ensucrades i naïfs, però que convé remarcar aquí: “durante siglos tuvimos que olvidar, para que el pasado no nos paralizase; ahora debemos recordar incesantemente, para que el pasado no nos envenene.” (88) I també: “reasumir el pasado vuelve más lentro nuestro avance, pero también más firme.” (88) I encara més: “compadecer, uno por uno, a cuantos vivieron, es una tarea imposible, loca. Pero esa locura es nuestro orgullo.” (88) Aquesta és la tasca dels investigadors especials que han vingut del futur. Tal i com ells conclouen, “condenados a elegir, nunca recuperaremos la totalidad de los tiempos y las vidas. Pero en esa tarea se esconde la respuesta a la gran pregunta, si es que la tiene.” (88) I aquesta “gran pregunta” és la pregunta sobre l’home, sobre qui és l’home i, tot mostrant múltiples elements d’unes vides, intenten esbrinar-ho. Tot i que és només a través del coneixement absolut d’una vida, del seu passat, el seu present, el seu futur, però també tots els seus pensaments, que podríem aventurar-nos a dir que sabem com és algú i així i tot ens podria sorprendre perquè els individus dotats de llibertat d’acció són imprevisibles. I, si es tracta d’humans, massa sovint també són incoherents. Per tant la tasca d’aquests investigadors, que només tenen accés a alguns elements, alguns restes arqueològiques d’aquesta vida passada que intenten conèixer, és molt complicada, sinó impossible.

Mica en mica es va creant l’ambient i la tensió de cara al desenllaç final. Tots els personatges es reuneixen per primera vegada al soterrani. Mario i Vicente estan a punt de parlar obertament: Mario dirà perquè afirma que la bogeria del seu pare és culpa d’en Vicente. I aquesta escena in crescendo és alimentada pel nerviosisme de la mare que no vol quedar-se i per frases premonitòries com aquesta d’en Mario: “Madre, perdónanos el dolor que vamos a causarte.” (96) Pot començar, doncs, la traca final.

Definitivament, els personatges de ÉL i ELLA, els viatgers del temps, resulten un obstacle, un afegit desagradable i innecessari. Incorporats per a poder expressar certes reflexions meta-temporals, les seves elocubracions no resulten prou interessants per a justificar-ne la seva aparició. No convenç quan imiten als narradors shakesperians que demanen clemència al públic si els han ofès i que els aplaudeixin si allò vist els ha agradat: “Si no os habéis sentido en algún instante verdaderos seres del siglo veinte, pero observados y juzgados por una especie de conciencia futura; si no os habéis hecho ya presente que juzgan, con rigor y piedad, a gentes muy antiguas y acaso iguales a vosotros, el experimento ha fracasado.” (106) Però s’equivoca (o ens enganya): la conclusió no és correlativa de les premisses donades. Del fet d’introduir-nos en l’acció no se’n deriven els salts temporals; el fet d’emocionar-nos per l’obra, no implica que l’experiment no hagi fracassat sinó que, potser, l’obra està ben trabada.

Llàstima, doncs, de la introducció d’aquests dos personatges superflus que emboiren una mica la brillantor d’aquesta obra.

I apel·lant novament al principi de bondat (que avui ha decidit aflorar) m’abstindré de comentar el final groller de l’obra quan se’ns diu: “esto es todo.” (109) una expressió que dubtosament cap investigador-viatger-temporal utilitzaria per a concloure una investigació que semblava ser tan transcendent. No calen grans reflexions finals, potser millor no dir res, deixar que siguin els personatges els que tanquin l’obra que no pas aquest desagradable “ésto es todo” de ressonàncies de dibuixos animats.
_____________
Antonio Buero Vallejo, El tragaluz (Espasa-Calpe)
començat_ 6/12/11  /  acabat_ 8/12/11