30 de gen. 2012

Nación Prozac, Elizabeth Wurtzel

 Quan va sortir, a mitjans dels 90, aquest llibre va ser un èxit rotund entre joves i seguidors de tendències. Fill de l’explosió de la Generació X, bevent del llibre del mateix nom, de pel·lícules com Reality Bites, sense llegir-lo, sabíem que aquest llibre ens mostrava un altre grup de joves (en realitat només és una noia, la protagonista) que es veien forçats a créixer, a integrar-se a la societat, a ser adults sense tenir cap referent, cap model digne de ser seguit.
Amb aquestes pressuposicions al cap, comença aquest viatge al passat, el retorn a la foscor de la meva adolescència.

Ya entonces, con la mentalidad de mis doce años, estaba bastante segura de que la vida no era sino una pretendida, larga distracción de lo inevitable.” (27) Exacte. Allò inevitable, la mort, és el final, la resta són distraccions. Tot i que sovint siguin unes molt bones distraccions.

Després de 30 pàgines llegides, les referències musicals són ridículament clàssiques. No sé si esperava una constant de Nirvana, Sonic Youth, Mudhoney o Dinosaur Jr però sí que és preferible que els Pink Floyd i la Velvet Underground que són els únics que han aparegut fins ara.

Bona frase: “una mañana te despiertas con el miedo de que vas a seguir vivo.” (40)

Mica en mica, va baixant de potència. El pròleg està prou bé, el primer capítol, però, comença a avorrir. El fet de començar a trobar errors en el text n’és una clara senyal. El primer error és de traducció: parlant de sentir-se com un cos buit, un cos sense esperit i que creu que hi ha esperits volant pel món i que hi ha cossos buits esperant-los, defineix aquests cossos buits com a “conchas de molusco humano.” (77) Doncs no. Segurament a la versió anglesa es refereix a “human shells”, és a dir, a closques humanes, a recipients buits, no cal especificar això de “moluscos” perquè l’únic que fa és crear confussió.
L’altre error és de vocabulari: parlant de Marx, de la classe obrera, ens diuen “seré otro miembro jodido de la clase obrera según la definición marxista, alineada por los frutos de mi trabajo” (79) No crec que el fet d’estar en línia afectés en excés a Marx, en canvi, el fet d’estar alienats sí. Vet aquí el valor de les correccions.

Perdó? “Para mí no existía nada más que Bruce… y los Clash, los Who, los Jam, los Sex Pistols, todas esas bandas de punk que hablaban de derribar el sistema en el Reino Unido, lo cual no tenía que ver con el hecho de sentirse sola a morir en Estados Unidos.” (80) Des de quan els Who, els paradigmes del moviment Mod són punkies? I els Jam amb el seu pop glamurós? I aquesta noia era periodista de Rolling Stone? Bé, clar, tampoc no és que fos periodista de cap revista de música seriosa…

Interessant: “la medida de nuestra sensatez, la piedra angular de nuestra cordura en esta sociedad es nuestro nivel de productividad, nuestro tributo a la responsabilidad, nuestra capacidad de planificar y, simplemente, de conservar un empleo.” (85) I massa sovint sembla ser així. Som persones coherents si som productives, si treballem, no ens queixem i seguim produïnt. No importa que ens passem les tardes al bar bevent-nos el sou per oblidar que estem sols o que ens passem les nits plorant. Mentre que a l’endemà anem a treballar i complim amb la nostra funció, tot anirà bé i serem persones de profit. Quan ens aturem, quan resultem un entrebanc per l’engranatge, llavors és quan tenim un problema.

El capítol 3 no són més que 35 pàgines donant voltes i més voltes al divorci dels seus pares. Que si la seva mare ha fet això, que si el seu pare ha deixat de fer allò, que si ara estimo més a un, que si ara estimo més a l’altra… repetitiu i avorrit. Sort de la introducció del campament Sèneca que dóna una mica d’interés al capítol que, de moment, és el més fluix de tots i que continua aquesta perillosa davallada qualitativa del llibre.

I la solució que dóna el psiquiatra de la universitat a un abús d’èxtasis, cocaïna, marihuana i alcohol, és una altra droga: el Válium. “A su manera, tranquila y suave, el Valium me calma la histeria.” (174) Fins aquí bé. Ha fet la seva feina. Però no s’atura aquí, la funció del Vàlium, sinó que segueix “hasta dar paso a una simple falta de afecto.” (174) És a dir, fins a anul·lar-te, a allunyar-te de la relitat, a fer-te sentir sol, perdut, desestimat.

Me di cuenta de que es así precisamente como son las cosas en este mundo, o de que al menos así son en esta Norteamérica de fin de siglo. No sólo será televisada la próxima revolución, sino que también lo será cualquier ridícula estupidez.” (243) I té raó. La obsessió televisiva (i ara informàtica) ha fet explotar un voyeurisme més que preocupant. Tot és retransmés, tot és mostrat, tot és enviat i reenviat, des d’allò més important i transcendental, fins a la bestiesa més absurda i innecessària. Fins que hem arribat al punt que ja no sabem ni distingir-les.

Mica en mica, la sensació és de tedi. Les pàgines van passant, les accions succeïnt però, en realitat, ni passa res, ni m’interessa el que passa. Ben bé com si fos un best-seller qualsevol, les pàgines són fàcilment devorades, però no ens aporten res.

De tant en tant, alguna frase sobresurt, algun pensament resulta graciós, però poca cosa més. Per exemple, parlant del pis que compartia a Cambridge mentre estuadiava a la universitat, diu “había vivido tanta gente en aquel piso de cuatro dormitorios a lo largo de los años, que sus paredes apestaban a adolescencia revivida una y otra vez.” (288) I la mitge és tan clara, que fins i tot ens sembla percebre’n l’olor. Exacte: la casa és sempre la mateixa, però els seus inquilins (tots ells estudiants) es van fent grans i marxen deixant el seu llegat incrustat a les parets, a les juntures de les rajoles.

A la pàgina 304 ens parla, per primera vegada, de la seva amiga Dinah. Diu que es van conèixer amb 4 anys, que “fuimos estupendas amigas y estuvimos muy unidas durante toda la enseñanza primaria e incluso después, en el instituto. Aun cuando fuimos a estudiar a universidades distintas, seguíamos en contacto.” (304-305) I llavors, com és que no ens n’havia parlat abans? Si afirma que “ella me conocía prácticamente mejor que nadie; me había visto sufrir mis primeros conatos depresivos, así que conocía bien los síntomas.” (305) perquè no havia sortit el seu nom abans? Potser perquè és un personatge afegit a darrera hora, per poder seguir el fil argumental…

“¿Qué le dices a una persona a la que no vas a ver nunca más?” (334) Doncs la primera vegada que això passa és estrany, trist, fins i tot, incòmode. La segona, ja no tant. A partir de la cinquena vegada, ja tens un discurset de bons desitjos preparat.

Tocar fondo es la incapacidad de aguantar los lugares comunes.” (396) I, de vegades, és ben bé així.

Apareix la teoria expressada també a Reality Bites (de fet no és d’estranyar per la contemporaneïtat ja comentada d’ambdues peces) que afirma que el secret per seguir viu, per no enfonsar-se, rau en gaudir de les coses petites, els petits plaers, les banalitats que donen sentit als nostres dies.
Me puse a pensar en todas estas pequeñeces, y me dije, maldita sea, no me puedo morir aún.” (446)


El llibre acaba amb un brot d’esperança, el Prozac ja ha fet efecte i ella pot començar a veure les coses de manera diferent. Previsible.
Després, hi afegeix un epíleg que comença mostrant estadístiques sobre el consum de Prozac, sobre els casos de depressió… “de los norteamericanos nacidos después de 1905, sólo el 1% había experimentado un episodio depresivo a los setenta y cinco años de edad, mientras que de los nacidos después del 1955, el 6% ya estaba aquejado de este mal a los veinticuatro años.” (463), parafraseja del Journal of the American Medical Association. “Sólo en 1990 se perdieron 290 millones de jornadas laborales debido a la depresión.” (465) I es pregunta: “¿cómo es posible que tanta gente sea tan desgraciada?” (464) I segurament aquesta és una de les preguntes més encertades de tot el llibre: una societat que semblava tenir-ho tot, que tenia diners, comoditat, per què era tan desgraciada? Ella planteja una resposta: “quizás este mundo sea demasiado difícil de sobrellevar sin un protector de tipo químico.” (466) I potser té raó.

I continua mostrant el que Bauman anomena la societat líquida, és a dir, un món que flueix constantment, que no està mai quiet, que no té referents ni punts d’ancoratge que, “en el mundo que vivimos el azar es la norma.” (467) “Un mundo que parce carecer peligrosamente de las garantías fundamentales que nuestros padres esperaban: un matrimonio que dure para siempre, un puesto de trabajo seguro, una práctica sexual que no sea mortífera.” (467-468)

Tal como nuestros padres nos tranquilizaban cuando armábamos jaleo poniéndonos delante de la televisión, a lo mejor ahora hemos aprendido a tranquilizar el jaleo de adultos que armamos a base de Prozac.” (469) El nostre dia a dia buit, masses vegades sense sentit, sense il·lusió, sense objectius, funciona quan la ment es manté ocupada, quan el pa (el Prozac) i el circ (el futbol) ens fan companyia. Sense ells estem perduts.
_________________
Elizabeth Wurtzel, Nación Prozac (Ediciones B)
començat_ 27/10/11  /  acabat_ 3/12/11

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada