The Music of Chance, Paul Auster

Dues pàgines i ja entres dintre l’univers austerià. Sempre passa igual. No triga gens en captivar-te i en inferir-te ganes de continuar llegint, de conèixer els personatges, de saber què pensen.

Aquí ens trobem amb en Nashe, un divorciat, pare d’una nena que està criant la seva germana i que ja ni el reconeix, que, de sobte, rep una herència d’un pare amb qui fa anys que no es parlava i es compra un cotxe i es llença a la carretera on és seduït per l’asfalt, la llibertat, etc… familiar? Sí, hi ha un llibret que es diu On the Road, d’un senyor que es diu Kerouac, que va vendre milions de còpies als Estats Units i va popularitzar el moviment Beatnik i la revolta juvenil.

Però siguem benevolents i no jutgem abans d’hora. Auster no és tan estúpid. Al contrari. Coneix Kerouac. Coneix On the Road, de fet, no m’estranyaria trobar-hi alguna referència indirecta. Per tant, és qüestió de seguir llegint i deixar que Auster faci el que sap fer tant bé: atrapar els lectors.

Nashe deixa la feina i llença tot el seu passat a les escombraries. Clar que és un procés dolorós, “but Nashe almost began to welcome that pain, to feel ennobled bu it, as if the farther he took himself away from the person he had been, the better off he would be in the future.” (10) És a dir, només desempallagant-se de la llosa que és el passat, podrà seguir endavant.

“As long as he was driving, he carried no burdens.” (12) El que sembla curiós, continuant amb el paral·lelisme amb On the Road, és que Dean Moriarty i companyia conduïen a ritme de jazz, mentre que aquest Nashe ho fa a ritme de Bach, Mozart i Verdi. Amb totes les connotacions socials i d’estatus que comporta el jazz (i més el Beboop) i la música clàssica.

“The money was responsible for his freedom, but each time he used it to buy another portion of that freedom, he was denying himself an equal portion of it as well.” (17) Bona paradoxa: els diners el permeten seguir a la carretera, però quan més en gasta, més a prop està d’haver d’abandonar la carretera i haver de tornar a casa.

Al final del primer capítol, Nashe es troba amb Pozzi i, pel que anem veient en el segon capítol, Pozzi sembla un estafador de poca volada, un jugador de pòker que ha estat apallissat (físicament) en la seva darrera partida i per això ha acabat abandonat a la carretera d’on Nashe el recull. Però Pozzi és també l’emblema del somni americà: el poca-pena sense res que somia en fer-se d’or. El que lluita per millorar socialment perquè, com ens havia dit abans la Fiona “this is America, Nashe. The home of the godamn free, remember? We can all do what we want.” (16)

La història evoluciona mica en mica. En Pozzi li parla a en Nashe d’uns milionaris que volen jugar a pòker amb ell i que ell està convençut que els podrà guanyar però li calen diners per poder apostar i en Nashe, posats a canviar la seva vida, decideix anar a mitges i deixar-li els diners. I, mentre es dirigeixen cap al lloc, mentre s’aturen a Nova York a descansar, es van coneguent i aparexen alguns diàlegs fluixos, tirant cap a provocadors de vergonya aliena com: “- I’m just following my nose and waiting to see what turns up. – Welcome to the club. – Club? What club is that? – The International Brotherhood of Lost Dogs. What else? We’re letting you in as a certified, card-carryin member. Serial number zero zero zero zero. – I thought that was your number. – It is. But it’s your number, too. That’s one of the beauties of the Brotherhood. Everyone who joins get the same number.” (62) I només de teclejar-ho, m’enrojoleixo. Es nota que el llibre és del 1990!

Aparaixen en Flower i l’Stone, els peculiars milionaris als quals intenten desplomar i ens expliquen la seva història i com van guanyar la loteria que els donà tots els diners que tenen. I, entremig, en Flower fa una reflexió sobre els números i la seva significació: “I’ve dealt with numbers all my life, of course, and after a while you begin to feel that each number has a personality of its own. A twelve is very different from a thirteen, for example. Twelve is upright, conscientious, intelligent, wheras thirteen is a loner, a shady character who won’t think twice about breaking the law to get what he wants. Eleven is tough, an outdoorsman who likes tramping through woods and scaling mountains; ten is rather simpleminded, a bland figure who always does what he’s told; nine is deep and mystical, a Buddha of contemplation. I don’t want to bore you with this, but I’m sure you understand what I mean. It’s all very private, but every accountant I’ve ever talked to has always said the same thing. Numbers have souls, and you can’t help but get involved with them in a personal way.” (73) I el que és curiós és que el que diu té sentit: els números semblen tenir una personalitat concreta, que potser no és inherent a ells sinó que som nosaltres qui els la hem otorgat, però la tenen.

I clar, comença la partida. I en Pozzi acaba perdent. I no només perden els diners inicials, sinó que en Nashe hi afegeix tots els seus estalvis i el cotxe. I també ho perden. I es queden sense res, abandonats en un casalot allunyat de tota civilització. Per això, quan Flower i Stone els fan la seva proposició, ells acaben acceptant: retornaran els diners que han perdut construïnt la paret de pedres que Flower s’havia fet portar d’Irlanda. És a dir, sacrifiquen la seva llibertat per afincar-se en una caravana i treballar 10 hores diàries aixecant una gegantina paret. O, en altres paraules, esdevenen treballadors.

El fet d’anar construïnt el mur i d’anar descobrint que cada dia que passa estan més reclosos en aquella mansió, recorda inevitablement The Restraint of Beasts, de Magnus Mills, en el qual dos treballadors reben l’encàrrec de construir una tanca enmig de les valls escoceses pretesament per a tancar-hi el bestiar, però que, un cop acabada del tot, descobreixen que els únics que han quedat tancats a dins són ells mateixos.

Així mateix, Nashe i Pozzi van fent una paret però també es van veient presoners dels dos milionaris. I el fet que en Marks, el treballador de la finca i l’únic contacte humà que mantenen comenci a portar una pistola per a controlar-los, no ajuda gens a apaivagar aquesta sensació d’empresonament.

Hom podria pensar que l’argument és totalment irreal, que ningú acceptaria quedar-se 50 dies treballant de sol a sol per a pagar un deute, però Auster ens ha conduït tan lentament, tan subtilment fins aquest punt, que ja ho acceptem com a normal. És normal que Nashe, després d’haver viscut un any a la carretera, d’haver deixar la seva feina, d’haver recollit a un maltractat i brut Pozzi i d’haver-li donat tots els seus diners per jugar-los en una partida de pòker accepti donar 50 dies de la seva vida als dos milionaris excèntrics. És normal perquè és una cosa que algú com Nashe faria. És a dir, és normal perquè es correspon amb el personatge creat per Auster. És normal perquè Auster ja les té aquestes coses: sap concebre històries estranyes i fer-les creïbles, només cal mirar The Book of Illusions i el seu personatge solitari que fa les mil-i-unes per un director de cinema mut.

El final del llibre apareix lleugerament forçat, com una possible sortida, però potser no la millor. Després de conèixer els personatges, de preocupar-nos per la salut de Pozzi desaparegut després de la pallissa rebuda per haver intentat fugir (perquè a diferència de Nashe, ens neguem a creure que estigui mort!), de veure com arriba el dia que Nashe torna el deute, com esdevé un home lliure, com en Marks s’humanitza i li diu que per a ell també ha sigut un esclavatge estar totes aquelles setmanes controlant-los, després de tot això, el final és poc reeixit. Interessant, però previsible. Llàstima.
______________
Paul Auster, The Music of Chance (Faber and Faber)
començat_ 22/07/11  /  acabat_ 4/08/11