1 de gen. 2011

8 contes de Nadal, Pere Calders


quieta nit
És la nit de Nadal, suposem per l’arribada del convidat inesperat, aquest pare Noel no desitjat, i ens podem imaginar l’escena, una familia asseguda a taula fent el ressupó, els nens dormint perquè s’ha fet tard. Ni més ni menys. Com a qualsevol altra casa. Però, qui hi ha en el conte? Sen’s diu, així, per sobre, que hi ha una Isabel que té l’enuig com a virtut (ja la tenim retratada), que l’Eudald és el jove esportiu de la familia, que l’Agustina és la minyona, que hi uns nens, un Enric, una mare i un narrador. Qui és aquest narrador? Aquest individu que observa l’escena i que el Pare Noel li llegeix el pensament. Què en sabem d’ell? Què hi fa aquí? Per què pensa diferent dels demés?
I, encara més, d’on baixa la bufetada final? I la jerarquia establerta? Fixem-nos que l’Agustina és qui ha d’obrir la porta, qui ha d’ajudar amb els sacs… renoi quanta informació en tan poques pàgines! Que si són liberals, que si són cristians, que si el pessebre combina amb els reis mentre que l’arbre amb el pare noel i el protestantisme…, però, sobretot, convé remarcar els principis pels quals es regeixen aquestes families, pel pes tan important de la tradició que volen preservar que els fa mirar-se amb recel al nou-vingut.
Tots ells ens són desconeguts, no ens són presentats i, en canvi, els coneixem.
Vet aquí la genialitat d’en Calders: els personatges són universals. La Isabel es diu Isabel perquè calia posar-li un nom, però podria haver estat una Maria, o una Quimeta, o una Rosa. Els personatges transcendeixen l’anècdota nomenclatural perquè són arquetipus universals. I per això el conte esdevé tan verosímil.


reunió d’alt nivell
Es planteja una situació absurdament real. Es tracta d’una trobada empresarial, un “holding” com l’anomena Calders, entre els reis mags i el pare Noel conscients, tots ells, que el seu mercat és limitat i que la competència no els beneficia a cap d’ells. I per què no, de fet? Per què no s’haurien de reunir els principals representants de la distribució de jocs i alegries infantils?
I, a més, fer-ho ben fet, com les institucions serioses que són: contractant una agència per a que organitzi la reunió i trobant-se en un territori neutral, un indret allunyat del Pol Nord gèlid del pare Noel i de les terres càlides d’Orient: a la costa catalana. On si no?
La reunió comença amb retard: el pare Noel, que quan no treballa estiueja a Miami, s’ha vist involucrat en una amenaça de bomba en un aeroport americà que ha endarrerit el seu vol. Genial!
Quan, per fi es troben, la gran sorpresa, el pare Noel, cansat de queixes, de recriminacions de tenir preferències i favoritismes cap als nens del primer món, planteja la possibilitat de jubilar-se tots plegats i, en un toc de brillant encert (purament caldersià), afirma que els nens hauran de demanar les joguines als ministres d’economia “que també prometen miracles, però en fan mai cap”. Com s’ha dit abans, genial.


explorador celeste a la deriva
Potser un dels contes més fluixos del recull. Jugant més amb la fantasia, amb el món infantil que no pas amb la ironia i la sàtira. Però interessant sense cap dubte.
Perquè, què passaria si una figura del pessebre cobrés vida? Què passaria si de sobte ens parlés i ens demanés ajuda? Doncs segurament que no ens el creuríem, que l’ignoraríem, que faríem com si no existís perquè els miracles no existeixen, ni tan sols a la nit de Nadal. És per això que l’Ernest, el fill de la família, calla i espera a que arribi la nit per ajudar al que sembla un pastor més del pessebre però que resulta ser un explorador celeste (i no un de qualsevol, sinó un que va a la deriva, com ens mostra el títol).
L’Ernest no triga en descobrir que aquest ser diminut s’omple de pastilles per assolir tot allò que necessita, fins i tot per a parlar català. Ep! Aquí sí que l’hem encertat. Com l’Ernest, ens plantegem les virtuts d’unes pastilles així que fessin que tothom parlés català, quantes confusions i mal entesos ens evitaríem!


nit de pau i bones festes
Aquest relat, breu, concís i, sobretot, mordaç, ens mostra al Calders més crític amb el món que l’envolta. Amb un món modern, regulat, regulador, absurdament burocràtic, plagat de paperassa i punyetes. Com molt bé ens indica Jordi Castellanos al pròleg, es tracta d’una peça que beu de la tradició kafkiana, d’un embolic burocràtic digne d’un Procés.
El nostre protagonista ha decidit (vés quina osadia més desvergonyida!) fer un pessebre. És ben bé que hi ha d’haver gent per tot! i clar, fer un pessebre no és un feina baldera, requereix de permisos, d’instàncies per a poder-lo iniciar, del compliment d’unes mesures de seguretat molt estrictes. Per això rep la visita d’un funcionari de l’ajuntament que examina la conformitat d’aquell projecte de pessebre amb les regulacions vigents.
“Vés quina bajanada!” pensaran alguns, “no calen pas papers per fer un pessebre”. Per a fer un pessebre potser no, però per fer petits canvis en una casa sí, per instal·lar el gas, també, per decidir si la porta s’obre cap endins o cap enfora, també. De debò estem tan lluny d’haver de demanar papers per garantir que els fràgils ciutadans del segle XXI no es facin mal amb un pessebre?


pau a la terra
El surrealisme de decidir comprar un arbre ecològic, empès per les tendències actuals, les discussions sobre el nom científic de l’enciam ordinari… potser no tan encertat com altres contes però curiós, altrament. El veí pesat que sempre rondina però que, en el fons, sabem que és un tros de pa. El voler-lo mort però, de sobte, davant la possibilitat que el nostre desig s’hagi complert acoquinar-nos i sentir-nos malament per ell i convidar-lo a casa nostra perquè no està bé que ningú estigui sol per Nadal. Tot això tan de l’estil “Que bonic que és viure!” (i de fet no gaire més) és aquest conte.


festa d’amor universal
L’exili de Calders li aportà una visió molt diàfana d’Amèrica i les amèriques. Un lloc en el qual pot passar de tot, afirma, i que si no passa allà, és que no pot passar enlloc, sembla. I sobre això versa aquest conte, sobre un fet excepcional que es produeix a les amèriques.
Els protagonistes són una família de refugiats europeus, talment com ho podrien haver estat els Calders, que es reuneixen per obrir els presents portats pel pare Noel. Els nens, en tant que nens, s’abraonen a obrir els seus regals però s’aturen sorpresos veient uns regals adreçats pel PARE i la MARE. Davant la sorpresa, la mare es mira el pare amb il·lusió: té clar que és un regal d’ell que no s’esperava. Una bona sorpresa. Però quan la mare obre el seu regal i veu un abric de visó no s’ho pot creure. El pare encara menys: ell no li ha regalat l’abric. Ni l’abric ni res, per ser precisos. Però veient el gran regal que ella ha rebut, els llença salvatjament a buscar el paquet amb el seu nom: “a dins hi havia un relloge d’or de marca” i, precisa Calders, “d’aquells que no deixen dubte quant a la seva autenticitat.”
Arribats a aquest punt, plantejada la sorpresa, tot rau en la reacció. Així com la família de Gregor Samsa decideixen ignorar la seva metamorfosi i continuar amb la seva vida, aquesta família europea també ha de prendre una decisió sobre com actuar. I la prenen. Oi tant si ho fan. El pare esdevé un home gelós que qüestiona a la mare sobre l’origen d’aquell abric de pells. La mare diu que ho sap pas d’on ve, però el pare no la vol creure imaginant amants sota les pedres. De res serveix que la filla digui que els regals els ha portat el pare Noel, que ells li havien demanat un abric per la mare i un rellotge pel pare. Ningú se la creu i la mare decideix marxar del menjador. Moment que aprofiten els nens per obrir els seus regals i descobrir que el pare Noel no havia estat tan generós amb ells.
I, rematant el conte, amb cinisme, amb cert deix de moral, la criada índia reflexiona que el pare Noel no l’ha encertat pas perquè no ha fet feliç a ningú, potser perquè no pot, perquè, com diu ella, els blancs “prediquen unes coses i en practiquen unes altres.” És a dir, expliquen el conte del Nadal, del pare Noel, dels regals que porta, però ni ells mateixos s’ho creuen. Per això, conclou la criada, “val més anar fent i no creure-se’ls de res.”
I quanta raó té.


quaranta-cinc graus sota cobert
Continuant amb la idea del català emigrat, aquí Calders ens presenta una colònia situada a Guaraba, una zona tropical, de calor, cocos i Indis.
En aquest indret, un grup de catalans sobreviuen i intenten preservar les seves tradicions i, entre elles, la del Nadal. Clar que els resulta difícil això de celebrar un Nadal sense gens de fred, sinó al contrari, amb moltíssima calor, perquè Nadal i fred van units, l’un porta a l’altre i les reunions familiars, els tiberis… tot plegat reclama d’unes baixes temperatures. Són masses anys de tradició per canviar-ho a la lleugera.
Mogut per aquesta idea, un dels joves de la colònia decideix confeccionar un arbre de Nadal que corona amb neu. Clar que l’arbre està fet amb fulles de palmeres i la neu és en realitat coco ratllat, però la intenció és el que compta, la voluntat de crear el miratge de ser Nadal. Però no tothom ho veu així i un dels responsables de la colònia no triga a dir-li al noi que desmantelli aquella andròmina i se’n vagi a empaitar índies, que és el que li correspon a la seva edat. I, encara més, li aconsella que es deixi d’idees que algun dia s’hi agafarà els dits. I amb aquesta frase Calders ens mostra on rauen els problemes de la colònia catalana a Guaraba: en la por a tenir noves idees.


el batalló perdut
El darrer conte d’aquest recull ens ve introduït en el pròleg com el menys nadalenc de tots. Aquí no hi ha arbres de Nadal, ni pessebres, ni pares Noel eficients. Aquí trobem un batalló que, malgrat ser Nadal, no pot aturar la guerra. Aquí trobem la dicotomia entre la realitat bèl·lica i la realitat nadalenca.
El vint-i-quatre de desembre s’aturen els trets i cadascú recull les seves víctimes. És un moment per comptar les baixes però també per recordar que lluny del front les respectives famílies s’estan preparant per reunir-se en el tiberi de Nadal.
L’Almós, el personatge nadalenc del conte, ens mostra com tot depèn del nostre estat d’ànim. Davant d’una mort no s’enfonsa, no plora el cadaver sinó que l’encerta dient que a partir d’aquell moment aquell difunt tindrà sempre festa per Nadal, serà sempre recordat, sempre ben tingut, tot allò dolent que hagués pogut fer oblidat. I té raó. Encara que al narrador li costi de reconèixer.
I així, tot anar recollint cossos, es troben amb un batalló desconegut. D’entrada dubten: és un temps de guerra i tothom és sospitós. Però s’apropen, tanmateix, i es presenten i no acaben d’entendre què hi fa aquell batalló allà al mig. I, de fet, ningú ho sap. Algú suggereix que potser és un “camp de classificació de baixes, per començar a posar una mica d’ordre a la guerra”. Sigui com sigui, es tracta d’un lloc diferent, màgic, inventat, fins i tot. Una vall en la qual els vius i els morts poden trobar-se i expressar-se. Un indret per pal·liar el dolor. Perquè el dolor és el motor final del conte, el dolor qe produeix la guerra, el dolor de la vida perduda, el dolor del Nadal lluny de la família, el dolor d’una guerra que a tants i tants ha matat. I això, com molt bé conclou Calders, per molt que s’aturin les converses i procurem mirar cap a una altra banda, ens perseguirà sempre.
______________
Pere Calders, 8 contes de nadal (Diputació de Barcelona)
començat_ 26/11/10  /  acabat_ 29/11/10

2 comentaris:

  1. Jo estic fent una versió teatral d'aquests contes. Serà una versió musical. Sóc llicenciat en música i he fet un curs de creació teatral. Ja us avisaré quan la tingui acabada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola,
      A l'escola de L'Albagés estem preparant una obra de teatre per Nadal; ens agaradaria fer algun dels contes de Pere Calders... ens posem en contacte?
      El meu mail: c5000146@xtec.cat
      Clàudia

      Elimina