24 de juny 2017

Traduir Shakespeare, Joan Sellent

Fa uns anys, quan encara vivia a Barcelona, vaig tenir la fortuna d’assistir a una conferència d’en Joan Sellent al nou edifici de la Beckett a Poble Nou encara en construcció. Ara, tan lluny com n’estic d’allò que un dia va semblar casa, fa il·lusió poder aprofundir una mica més en les reflexions del traductor per excel·lència del teatre que es fa a Catalunya. I també em fa qüestionar la mida reduïda de la nostra cultura teatral que amb un de sol ja en tenim prou per a fer-ho tot...


1r Assaig: Entendre Shakespeare.

Llegit en el malaguanyat i menystingut Festival Shakespeare, nascut a Santa Susanna, traslladat a Mataró per anar a morir a Barcelona.

Les obres de Shakespeare, “si han passat al primer rang de la història del teatre i de la literatura no és simplement per les coses que diuen, sinó per LA MANERA COM LES DIUEN.” És a dir, l’equilibri entre “la complexitat conceptual i expressiva, i de l’altra, aquells components estètics que fan que les obres de Shakespeare no siguin simples cròniques ni tractats filosòfics, sinó unes obres d’art de primera magnitud.” La importància, tantes vegades menys tinguda, del llenguatge.

En el moment de traduir “la simplificació dels components retòrics és un dels peatges que s’han de pagar al servei de la immediatesa del text, però es tracta de mirar que el preu d’aquest peatge no es dispari excessivament.” I, malauradament, hi ha molts traductors a qui sembla no importar-los pagar un preu molt elevat i ens trobem amb obres que han perdut la força, l’encant i l’expressivitat amb l’excusa de l’actualització del text. I que quedi clar: les actualitzacions no tenen perquè ser dolentes. Només cal fer-les bé.

“El vers no entrebanca, sinó que potencia la transmissió del missatge.”


2n Assaig: Paraula de Shakespeare

Jorge Luis Borges: “La ausencia de bambalinas obligó a Shakespeare, afortunadamente para nosotros, a la creación verbal de paisajes.” I de paisatges se’n poden crear de moltes maneres. Fa molts anys, la Björk creava paisatges emocionals mentre que quan teníem temps d’escoltar-los, la gent del Siglo XXI intentaven definir la música de la islandesa com a paisatges sonors. La fal·lera era tan gran, que aquesta idea de la creació de paisatges va ser un dels punts de partida de la meva tesi de final de carrera: Music in Words: the relationship between music and written language in The Wire magazine Diguem que tant el tema com el format del meu treball va confondre en iguals mesures als meus professors de l’encotillada University of Stirling…
Avui en dia, però, sembla que ja ens conformem amb els paisatges virtuals de les pantalles dels nostres mòbils.


3r Assaig: Un foraster que ve sovint a casa

Un dels conceptes que més es repeteixen en les conferències d’en Sellent és el de l’elecció: el traductor està forçat a escollir, a prendre decisions. Davant d’un text a traduir, el traductor “sap que s’haurà de decidir per un dels dos o més camins possibles, i que una cosa o altra es perdrà pel camí.”

“El traductor és sempre, inevitablement, el primer intèrpret del text que ha d’arribar a l’escena.” Ha de saber si aquelles paraules funcionen més enllà del paper; si poden arribar a l’audiència correctament o no. I, especialment, en el cas d’en Sellent que, com ell no es cansa de repetir, fa traduccions per escena, no per publicacions i, per tant, cal que els seus textos tinguin qualitat oral encara que això impliqui perdre en tecnicismes i academicismes que reclamarien d’una lectura pausada.

Quan vaig estrenar The Kitchen a Nova York, vaig adonar-me que era un text massa feixuc per a ser llegit a la lleugera, que una lectura dramatitzada només n’exposava alguns detalls però feia passar per alt, fins i tot ignorar, d’altres. De fet, ningú va entendre el final de l’obra. Ningú ho ha fet encara. Ni abans del taller de reescriptura del IATI Theater ni després de la representació. No cal dir que la cara dels actors quan els hi vaig explicar era per veure-la. Llàstima, però, que ho vaig haver d’explicar i no ho van poder extreure del text. Culpa meva? Segurament.
___________________
Joan Sellent, Traduir Shakespeare (L’Apuntador, Núvol)

Començat_ 17/1/17  /  acabat_ 10/4/17

10 de juny 2017

Els camaleons també paguen, Toni Cabré

Llenguatge d’època per una obra ambientada al segle XIV que mostra, ja d’entrada, interessants jocs dialèctics.

“Les lleis sempre s’adapten a les necessitats dels tirans.”
 I això és així en tirania oberta o en la tirania encoberta en què s’ha convertit la democràcia.

Berthold, un clergue aficionat a la ciència, ha descobert la pólvora, tot i que uns quants segles després que d’altres. Potser per això ha acabat a la presó, no ho sabem. Potser se l’acusa d’heretge, d’infidel, de posar la ciència per davant de la fe. Ho ignorem.
A la presó es troba amb El presoner, un individu condemnat per vida que ja ha perdut la noció de què era ser lliure o, fins i tot, de si està viu o mort.

A través de somnis i records, Cabré ens dibuixa la història d’en Berthold i ens presenta la seva proposta esbojarrada: que executin al presoner en comptes de a ell. “Sóc més jove, tinc més projectes per acabar en aquest món”, li diu, com si mai estiguéssim a punt per perdre la vida, com si la joventut fos més important que res més. I, per estrany que sembli, el convenç i es canvien la roba en un joc molt shakespearià de mutació de personalitats.

Quin és el principal perill davant la possessió d’una art que els demés no tenen? La supèrbia. I aquest és el gran pecat d’en Berthold, per això està a la presó. Perquè no content en haver “descobert” la pólvora, en millora la seva fórmula i la converteix en munició per canons i treballa pel senador de Venècia però no en té prou: vol més i més diners perquè es creu imprescindible. Fins que deixa de ser-ho. El senador descobreix que l’encarregat del taller d’en Berthold és tant o més bo que ell i decideix executar-lo per traïdor.


“No preferiu més treballar en condicions acceptables que no pas morir en defensa d’utopies?” Doncs depèn. Perquè normalment les “condicions acceptables” mai ho són, d’acceptables ni les utopies no són tan utòpiques. Fa masses anys que el món gira perquè tot sigui dolent o bo. Com aquesta obra, que semblava que havia de ser bona i s’ha quedat en una franja indefinida.
________________
Toni Cabré, Els camaleons tomb paguen (L'Apuntador, Nuvol)
començat_ 31/03/17 /  acabat_ 5/04/17