18 de gen. 2018

La creació d’Eva i altres contes, Josep Carner

“A vós adreço aquest llibre, escrit en diversos lleures, sense més motiu que el de la ploma als dits, sense més inspiració que la del cigar en els llavis.” I quina millor dedicatòria que aquesta hi pot haver?

Llegir en Carner sense context és com perdre’s al bosc sense brúixola. La creació d’Eva, el primer conte, meravella pel seu llenguatge, fa somriure per la innocència del protagonista però et deixa desconcertat pel final. Per què plora en Quiquet? La seva creació personal d’Eva és una burda erecció? És d’això del que es tracta? (A falta de millor resposta, m’agafo a l’única que puc trobar)

“La Rambla havia estat la riera barcelonina, amb aiguatges bruts, amb farda; ara seguia essent la riera de la gent de Barcelona. De tota la gent tèrbola, dubtosa, les escorrialles del tedi i del vici, ex-cuineres de Carcassona posades a folles fembres, (…), hòrrids petits bohemis que escriuen coses demoledores en castellà i acaben dirigint revistes cinematogràfiques, senyorets arrossinats que cobren a l’Ajuntament nòmina d’escombriaires honoraris, jugadors espectrals de confetti, hereuets embotornats de Sabadell que vénen a algun music-hall amb bolet gris blau i bufanda verda, pintades noietes de catorze anys amb les ales cremades a l’edat dels reconstituents.”

És curiós veure com en Carner, a qui tenia per un home sec i aspre, tot i apassionat i romàntic (si s’accepta la paradoxa) és capaç de generar un somriure al final de cada conte. Des de la innocència de la noia embarassada de La compensació que s’acontenta amb un gramòfon i prou, a la murrieria de la senyora Tereseta que organitza una Vetllada artística per castigar als veins que li han emmetzinat el gos, passant pel dentista enamorat que arrenca dents creient-se desfullar margarides o l’habitant de la casa de l’Antigor que li recorda a la nou vinguda que el nus que du al mocador que ha llençat coqueta al terra per a que li reculli un altre convidat, potser se l’ha fet per no oblidar-se que està casada.

Un bon recull de personatges curiosos però de fàcil identificació amb aquells que ens envolten, o ens podrien envoltar. D’aristòcrates que volen tornar la gràcia d’un gelat de xocolata exquisit que li va oferir una amiga, gastant-se tants diners com poden per aconseguir els millors ingredients però fracassant somerament. Perquè, tal i com li confessa l’amiga, el secret està en utilitzar la pitjor xocolata del mercat i cobrir el gelat amb molta vainilla. És a dir, donar gat per llebre.

Amb concos perduts a dalt de la muntanya que només es comuniquen amb cops de boina i algun que altre ronc… per acabar amb la història d’en Vingut, l’home que va a aillar-se del món a la muntanya, l’individu que fa el viatge invers (del camp a la ciutat) i que proclama que ha trobat la felicitat, que ha recuperat la llibertat, la verdadera essència de l’individu… però a qui Carner no vol creure i ridiculitza avisant-lo que vigili de no convertir-se en una bestiola. I resulta curiós que després de molts contes sobre senyors i donzelles que semblen no sortir-ne del tot ben parats, Carner també bandeja l’opció del naturalisme. Quina solució ens queda, doncs? Pel que sembla, la resignació.
______________
Josep Carner, La creació d’Eva i altres contes 
començat_ 30/06/17  //  acabat_ 2/07/17


   

28 de des. 2017

Breakfast of Champions, Kurt Vonnegut

“She taught us to be impolite in conversation not only about sexual matters, but about American and famous heroes, about the distribution of wealth, about school, about everything.” I potser això és el que faria més falta. Que es deixessin de tantes bestieses a les escoles, que no omplissin les hores dels nens amb classes d’emprenedoria i negocis i obtenció de capital, sinó que els mostressin a ser sincers. Clars. Directes. A qüestionar-se les coses i a no deixar que ningú els dicti què es pot dir/pensar i què no. I, si una cosa no està bé, poder-ho dir encara que no sigui políticament correcte fer-ho… però clar, és molt més fàcil adoctrinar als nens per a ser màquines d’obtenció de poder (és a dir, de diners i prou) que no pas intentar convertir-los en persones. I tampoc no interessa a ningú. Si no em creieu, llegiu el currículum escolar de qualsevol nen. Sí, el que ve dictat pel govern i que els professors han de seguir tant si volen com si no. Si hi trobeu cap èmfasi en la faceta humanística de la criatura que ja té més de 8 anys, m’ho dieu.

“The things other people have put into my head, at any rate, do not fit together nicely, are often useless and ugly, are out of proportion with one another, are out of proportion with life as it really is outside my head.”
 “This book is a sidewalk strewn with junk, trash which I throw over my shoulders as I travel in time back to November eleventh, nineteen hundred and twenty-two.”

Benvinguts a un país on l’home està plagat de preguntes, on la bandera nacional no pot apropar-se al terra, on el seu motiu està en grec antic encara que ningú el parli ni l’entengui, on hi ha una piràmide partida amb un ull brilliant al capdamunt en els bitllets de banc, on es diu que la vida hi va començar el 1492 quan, en realitat, “that was simply the year in which sea pirates began to cheat and rob and kill them.” Benvinguts a un país tan absurd com el nostre però molt més poderós.

Hi ha una virtut en els detalls petits (estúpids per molta gent, però apassionants per d’altres) que em fascina. David Foster Wallace n’era un geni. Vonnegut també m’ho està mostrant:Sparky could no wag his tail –because of an automobile accident many years ago, so he had no way of telling other dogs how friendly he was.”Aquestes coses m’emocionen. I m’és igual que els demés ho entenguin o no.

“He looked so much like a Chinaman that he had taken to dressing like a Chinaman.”

Part de la gràcia d’algunes distopies com aquesta és que et mostren coses reals, actuals, i te les expliquen. Aquí Vonnegut ho fa pràcticament amb tot perquè, com afirma cap al final del llibre, la seva intenció era la d’escriure un llibre on tots els personatges i totes les coses fossin igual d’importants. I això implica contextualitzar-ho tot. Així, ens explica els Estats Units, els noms de marques, alguns insults, el tamany normal dels penis, les vagines… I ho fa de manera freda, descriptiva, brillant: “Excuse me, I have to take a leak. This was a way of saying that the speaker intended to drain liquid wastes from his body through a valve in his lower abdomen.”

“Almost all the messages which were sent and received in his country, even the telepathic ones, had to do with buying or selling some damn thing.” I si hi afegim els vídeos de gats i gossos, els power points amb frases nyonyes i les notícies falses sobre la independència, el mal que està fent Catalunya al món, i les bel·leitats del govern i la policía espanyoles, ja tenim pràcticament tota la comunicació digital d’avui en dia.

“I had given him a life not worth living, but I had also given him an iron will to live. This was a common combination on the planet Earth.” Exacte, la maleïda combinació d’una vida infructuosa, innecessària, insatisfactòria i l’obligació de viure-la tant sí com no.

“The planet was being destroyed by manufacturing processes, and what was being manufactured was lousy, by and large.”

“In the interest of survival, they trained themselves to be agreeing machines instead of thinking machines. All their minds had to do was to discover what other people were thinking, and then they thought that, too.” I aquí parla en referència a les dones, però està clar que no es tracta d’un fet particular d’un sol grup sinó que, malauradament, és generalitzat. Combinat amb la hipocresia del moment i l’ambició de millorar social i econòmicament.

“Fascism was a fairly popular political philosophy which made sacred whatever nation and race the philosopher happened to belong to.”

“I had come to the Arts Festivals incognito” ens diu l’autor en primera persona. “I was there the watch the confrontation between two human beings I had created.” I ressonen les converses de l’Unamuno real amb l’Unamuno personatge a Niebla. I les de Milan Kundera amb ell mateix.
I aquesta presència constat de l’autor és, potser, una de les virtuts del llibre. Les explicacions constants, fora de personatge i de ficció que omplen d’ironia les pàgines.

“As I approached my fiftieth birthday, I had become more and more enraged and mystified by the idiot decisions made by my countrymen. And then I had come suddenly to pity them, for I understood how innocent and natural it was for them to behave so abominably, and with such abominable results: they were doing their best to live like people invented in story books. This was the reason Americans shot each other so often: it was a convenient literary device for ending short stories and books.” I fa por de com s’arriba a apropar a la realitat. I en Vonnegut afegeix: “Why were so many Americans treated by their government as though their lives were as disposable as paper facial tissues? Because that was the way authors customarily treated bit-part players in their made-up tales.” I quina és la solució que hi troba l’autor davant d’aquesta farsa en què s’ha convertit les nostres vides? “Once I understood what was making America such a dangerous, unhappy nation of people who had nothing to do with real life, I resolved to shun storytelling. I would write about life. Every person would be exactly as important as any other.” Cada acció igual d’important. Per descomptat que això provocarà el caos i la confusió però “let others bring order to chaos. I would bring chaos to order.” Potser així, seguint el pensament d’en Vonnegut, veuríem que “there is no order in the world around us, that we must adapt ourselves to the requirements of chaos instead.”

“Most of the conversation in the country consisted of lines from television shows, both present and past.” Un fet que tots hem vist i patit, des de les frases recurrents d’en Buenafuente en els seus primers programs i que tots repetíem sempre que podíem, a la invasió de frases de l’APM, que no cal dir fins a quin punt ha modificat el llenguatge dels darrers anys, fins al punt que la gent es podria dividir entre el que entenien la referència i els feia gràcia i els que no.

I per què es decideix l’autor a irrompre dintre d’aquesta novel·la? Doncs perquè (seguint l’explicació del propi autor) així com Tolstoi va alliberar als seus criats quan va complir els 50 anys i en Thomas Jefferson els seus esclaus, ell es proposa “set at liberty all the literary characters who have served me so loyally during my writing career.” I quina redempció més gran que aquesta hi pot haver? Alliberar-se dels fantasmes (encara que auto-creats) que ens han estat perseguint tota la vida.
_____________
Kurt Vonnegut, Breakfast of Champions 
començat_ 2/6/17  /  acabat_ 30/6/17


       

27 de des. 2017

The Judas Kiss, David Hare

Recreació de la condemna a Oscar Wilde per homosexualitat. Com va tenir la possibilitat de fugir de Londres i evitar la presó. Com es troba en una habitació d’hotel amb els seus amics i amants i passa els últims instants abans de la possible fugida. I per què ha de marxar? Perquè sap que el condemnaran. Sap que ell no és anglès i l’odi als estrangers és gran (i això, tots aquells que hem viscut al Regne Unit el temps suficient, també ho sabem).

I en això consisteix aquesta obra: en els moments abans del primer judici d’en Wilde, quan els amics li reclamen que fugi, quan la pròpia llei li diu que farà la vista grossa durant unes hores per a que tingui prou temps per marxar, suposadament per la notorietat del personatge, per la por a la reacció del públic, un públic, altrament, totalment domesticat que fuig en manades cap a França per a poder seguir sent qui són o bé que es retracta de les seves accions i afirmen que era només una fase, una etapa de desorientació, tal i com fa en Bosie al final de l’obra.

I, la segona part de l’obra és després de l’empresonament, la fugida a Nàpols, la misèria, l’oblit, els problemes econòmics i l’abandonament dels amics.

I, entremig, per descomptat, desenes de frases interessants. No oblidem que estem parlant d’Oscar Wilde:

“What is the fatal human passion? What is the source of all sin on this earth? This propensity in all human beings to indulge in the improper rapture, the gratuitous pleasure of giving others advice.”

“Do you sense the life that we did not live?”

“There is no morality in what is called morality; there is no sense in what is called sense; and least of all is there meaning in what is held to be meaning.”

Interessant saber una mica més de la vida d’en Wilde, especialment per a algú com jo a qui les biografies avorreixen somerament, però potser per això, pel toc biogràfic de l’obra, no hi he entrat tant com en les anteriors. Per descomptant que hi ha diàlegs ben trobats, reflexions d’en Wilde que, si no són seves, ho podrien ser, però després de l’agradable sorpresa d’Skylight, la sensació és que aquesta obra pot ser una obra menor d’en Hare.
________________
David Hare, The Judas Kiss (Faber and Faber)
començat_ 26/5/17  /  acabat_ 4/6/17