19 de maig 2018

Journey's end, R. C. Sheriff

De tant en tant començo a llegir una obra de teatre bèl·lica. (Each his own wilderness, The long and the short and the tallCroades)  Sense cap interès concret pel tema, ni cap devoció concreta a la idea (ni fins i tot respecte), però és així. I, en general, no em decepcionen. Sobretot aquelles que utilitzen la guerra com a excusa per parlar de la condició humana, de les nostres febleses i dels nostres errors, que en èpoques de crisi s'accentuen i es deixen veure encara millor. Aquelles obres que, com aquesta, tracten més sobre les persones que no sobre la guerra. Perquè aquí no importa per què estan lluitant aquests atrinxerats, no ens interessa de quina guerra es tracta, qui mata a qui o deixa de matar sinó que ens interessen ells, l'Osborne, l'Stanhope i els seus problemes d'alcoholisme i la seva por a que sàpiguen que és un covard; i en Raleigh que arriba al front per primera vegada sense saber molt bé què esperar-ne; i en Mason que s'esmera a preparar els àpats amb el poc menjar que té...

I, com ja anuncia el títol, arriba el final del viatge, el moment que alguns d'ells han d'anar a atacar directament als enemics. El moment que ho pot canviar tot. I tots ho veuen. S'acomiaden fent veure que no ho fan, intenten parlar de què sigui menys de l'operació imminent, de la por i el neguit que senten.

I, una vegada més, l'obra és interessant quan s'oblida de la guerra, quan serveix com a excusa argumental, però perd pistonada quan el conflicte bèl·lic passa a primer pla i cau en el sentimentalisme més previsible.
____________
R. C. Sheriff, Journey's end (Penguin)
començat_ 10/09/17  // acabat_ 6/10/17

10 de maig 2018

Playing mothers, Ovidia Yu

Una vegada més, Ovidia Yu fidel al seu estil de dones en un escenari buit explicant històries. Però, en aquest cas, és una mica diferent. Les dones parlen de les seves mares primer per contextualitzar d'on venen i, després, quan s'amplien les llums a la segona escena, les veiem a les tres compartint pis i parlant entre elles. I de què parlen? Doncs del fet que la criada filipina ha desaparegut després d'un part secret a la seva habitació i els ha deixat la criatura. Bé, jo també en parlaria d'això si em trobés en una situació semblant.

"When you are busy changing nappies and driving your children to tuition, nobody asks you what you are doing with your life."

Però al final la criatura de la criada perd protagonisme i passa a ser l'excusa per generar diàlegs i reflexions sobre què significa ser mare. Sobre la importància del fet, sobre les pressions i els esforços que comporta. I, en ocasions, Ovidia Yu l'encerta i les seves opinions són ben trobades, enginyoses i divertides; destapa una mica el vel que cobreix la maternitat i ens en deixa veure les seves misèries. D'altres, pequen de sentimentalisme, és a dir, de manca d'interès.

_____________
Ovidia Yu, Playing mothers (Epigram Books)
començat_ 22/09/17  // acabat_ 24/09/17

3 de maig 2018

Cinco horas con Mario, Miguel Delibes

Malgrat les diferències, sobretot temàtiques, el començament de la novel·la recorda molt a un Mrs Dalloway de la Virginia Woolf. La barreja de descripció simultània de personatges que van apareixent i desapareixentl’afegit dels diàlegs entre-tallats, com petits fragments només sentits a mitges; les reflexions de la protagonista… Ulysses també tenia aquests elements, però la sensació era diferent, més feixuga, més solemne. Aquí, com en el cas de Mrs Dalloway, s’hi respira un cert aire costumista més lleuger, més de dia a dia. Vegis sinó la reflexió de la Carmen sobre els seus pits (un tema recurrent al llarg de l’obra) que són massa grans per un dol.
Però, sobretot, destaca el brillant ús de la repetició. Delibes repeteix deliberadament frases senceres, accions senceres, per mostrar la monotonia del ritual mortuori i també per enllaçar-nos en el temps: els petons a galta i galta, les mateixes paraules de consol, el fet que el mort no sembla ni mort, més petons, més paraules de consol… Més endavant, sembla que el recurs de la repetició també es faci servir per reflexar més fidelment com funciona el pensament humà, que ens va fent retornar a temes que no s’han acabat de tancar.


Però comença el monòleg. Seguint les frases que en Mario havia subrratllat de la Bíblia, la seva dona va retreient-li pràcticament tot el que havia fet en vida. Que si no va saber entendre les virtuts de la guerra, que si s’ajuntava amb comunistes, que si reclamava masses llibertats, que si era incapaç de comprar-li un cotxe, que si s’estava carregant als pobres: “a los pobres les estais revolviendo de más y el día que os hagan caso y todos estudien y sean ingenieros de caminos, tú dirás dónde ejercitamos caridad (…) y sin caridad, adios al evangelio!”

“La juventud está perdida, unos por el twist y otros por los libros.”

 “Porque tú escribir bien, todo el mundo dice, pero de unas cosas que no entiende nadie y cuando se entiende, peor.”

Retrat brilliant de l’Espanya dels anys 60, amb intel·lectuals que lluitaven per un món millor, més igualitari, més digne, mentre la gran majoria només desitjava preservar la tradició temorosos dels canvis i de tot allò que semblava nou.

“Los intelectuales con sus ideas estrambóticas, son los que lo enredan todo (…) porque creen que lo saben todo pero lo único que saben es incordiar.”


“La Inquisición era bien Buena porque nos obligaba a todos a pensar en bueno, o sea, en Cristiano.”

“Entre hombre y mujer hay un instinto, y las chicas con principios, las honradas, las que somos como se debe ser, gozamos excitándole en los hombres pero sin llegar a mayores, mientras que las fulanas se van a la cama con el primero que pillan.”

La qualitat teatral de l’obra és impressionant. La força del personatge de la Carmen, les confessions que va desgranant de manera innocent, són genials. I, sobretot, el retrat cínic, càustic i directe d’una època d’ignorància i creences, de fe, religions i tradicions arcaiques. Tantes, que resulta impossible enumerar aquí tots els referents que aborda, tots els multiples temes que critica i que ho fa tant bé.

Després de tants anys de vorejar aquest llibre, de mirar-lo de reüll a l’estanteria, quina satisfacció haver-lo pogut llegir.    
____________________
Miguel Delibes, Cinco horas con Mario (Destino)
començat_   8/06/17 / / acabat_ 29/06/17
   

7 d’abr. 2018

Three fat virgins, Ovidia Yu

"Women in Singapore do not become virgins until they reach puberty and finish secondary school." Abans, tal i com ens diu la narradora, només són estudiants. I "there's no sadness like the sadness of a dreamy schoolgirl trapped inside the body of a fat virgin."

Fent servir la mateixa estratègia de multiplicar els personatges que ja va utilitzar a The woman in a tree on the hill, Ovidia Yu dibuixa, de vegades amb fi cinisme i ironia, d'altres al límit de la barroeria, la realitat de moltes dones del seu país. Com esdevenen senyores de, mares de, treballadores escarnides... que han perdut la identitat. I, com passava a l'altra obra, hi ha moments que funciona, que és interessant, d'altres que em fa mandra que m'hagin de dir "ara sóc aquest personatge", "ara sóc aquest altre".

"If it's not in the syllabus you don't have to know. It can't come out in the exam. If it won't come out in the exam you don't have to know." I aquesta és la base educativa del nostre país, dels ministres encarregats d'aprovar les lleis d'educació i, per desgràcia, de més i més pares cada dia. Per què cal que el nostre fill sàpiga aquestes coses si no li aportaran res a la vida? Per què s'hauria d'endinsar a buscar qualsevol coneixement forani a l'examen? És a dir, per què cal que raoni si això no li aportarà diners? Perquè ja sabem que el valor econòmic és el principal motor de totes les nostres accions. Per molt que alguns ho intentin dissimular. Precisament, aquests dies arran del referèndum de l'1 d'octubre, al grup de Catalans a Shanghai s'està parlant molt sobre la independència i esfereeix bastant veure com un bon grup defensen la independència únicament per motius econòmics. Es veu que la cultura, la tradició, la LLENGUA pròpies no importen, que (i parafrasejo gairebé textualment) són idees caduques i ara vivim a l'època de la globablització on tots hem de compartir una única cultura, casualment una d'imposada. Com ja he dit: por davant les noves generacions que han sucumbit davant l'imperialisme econòmic i lingüístic, perquè no oblidem mai que en aquest món globalitzat tots hem de parlar anglès.

"Do you think that is the duty of a mother to teach her daughter to be embarrassed about how she looks and afraid of losing her virginity?" I la resposta és: "I want my daughter to grow up normal and not become a social misfit or an unmarried intellectual or a lesbian." I ja no cal dir res més.
______________
Ovidia Yu, Three fat virgins (Epigram Books)
començat_ 19/9/17  /  acabat_ 19/9/17

30 de març 2018

The woman in a tree on the hill, Ovidia Yu

El personatge de la DONA no és únicament anònim per voluntat de l'autora sinó gairebé per necessitat. Aquesta DONA representa a totes les dones de la història, començant per la tradició Bíblica, la dona que devia acompanyar a Noè dins la seva arca per perpetuar l'espècie (poc valorada pel folclore religiós, per no dir directament ignorada), a una dona mística, mig home, mig dona, mig bèstia (si és que es permeten tantes meitats, però li concedirem la llibertat poètica en tant que dona mística), o la dona esclavitzada pel seu marit que està a punt d'alliberar-se'n.
Està bé veure aquests diferents arquetipus interactuar amb el personatge del Narrador, que també va agafant diferents personalitats. Potser no em convenç massa quan s'adrecen al públic perquè sempre ho fan per oferir un comentari pretesament cínic i divertit que, massa sovint, no és ni una cosa ni la altra.

"I am not only a woman. No woman is only a woman. If a woman is only a woman, she is probably not a woman at all, but only a girl."

Interessant i necessari recordatori de les diferents educacions que es dóna a les criatures: les dones han de pensar en trobar un bon home, casar-se, criar els fills, cuidar de la casa i, a sobre, preservar el somni del conte de fades promès, de trobar el príncep blau i viure felices per sempre més. Els homes, en canvi, no cal ni dir-ho.

"NARRATOR - What do you hope to find up there?
WOMAN - The person I lost when I was growing up."

I, de sobte, quan expliquen la història de la professora d'institut que es vol suicidar però decideix practicar-ho abans pujant a una escala, recordo que al principi de l'obra es deia que quan va ser estrenada no van utilitzar cap arbre sinó una escala metàl·lica tacada de pintura i estableixo una connexió que em sorprenc de no haver fet abans. La meva obra 10 de abril (estrenada a la Sala Berlanga de Madrid dintre del 3r Festival de Radio Teatro) plantejava exactament el mateix escenari: una dona trista damunt d'una escala metàl·lica. Curiós. Potser per això li perdono el moment de poesia innecessari: "Women need trees because they need to know that they can stretch out into the sky while keeping their roots in the ground." Però, tot i així, no acabo de gaudir aquesta obra.
________________
Ovidia Yu, The woman in a tree on the hill (Epigram Books)
començat_ 9/9/17  /  acabat_ 12/9/17


21 de març 2018

The Corrections, Jonathan Franzen

La fina ironia d'en Franzen (o se'n podria dir cinisme directament?) es mostra ja des del principi. Quan ens presenta a l'Albert i l'Enid, aquesta parella d'avis que no se suporten l'un a l'altre. Però quan van a Nova York a veure al seu fill (no per veure'l realment sinó perquè marxen de creuer des d'allà i aprofiten que són a la ciutat per visitar-lo), el grau d'ironia augmenta sense límits. Aquesta família disfuncional, amb mitges tintes, relacions forçades, aparences... s'assembla tant a qualsevol de les nostres que la tempació és la d'enrogir de vergonya.

"A lack of desire to spend money becomes a symptom of disease that requires expensive medication. (...) The very definition of mental "health" is the ability to participate in the consumer economy."

I, solapadament, anem coneguent millor als diferents personatges. Els avis, l'Enid i l'Albert amb les seves rutines i obsessions, els seus cupons de descompte i el seu parkinson. En Chip, ex professor expulsat per seduir a una alumna, periodista mediocre i pitjor fill. La Denise, potser la més coherent de tota la família perquè n'ha intentat fugir amb més vehemència. I en Gary, el tercer fill, lluitant per no acceptar que està deprimit vivint en una nova família disfuncional pròpia.

"He wondered if he'd reached the age where money excited him more than a beautiful nude blonde engaging in sex acts."

"Never mind what´s going on underneath. As long as we're all civil." I aquesta sembla ser la premisa de moltes de les trobades familiars que el calendari festiu imposa damunt nostre.

"The only guaranteed result of having an affair would be to add yet another disapproving woman to his life."

Una de les virtuts de les novel·les d'en Franzen (i d'en Junot Díaz i d'en David Foster Wallace...) és que anem coneguent els personatges lentament, ens anem endinsant dintre de les seves vides gràcies a fragments del seu passat sense importar quin personatge de l'auca és. Fins al punt que el concepte "protagonista" es difon i passem a tenir un grapat d'individus davant nostre, amb els seus presents, passats i futurs. Les seves pors, alegries i neguits. El perill, però, és que a vegades alguns d'aquests personatges no resulten tan interessants com d'altres i la seva sub-trama, malgrat poder ser curiosa, no ens arriba tant. Serveix per a entendre millor el per què de les accions presents, però no ens interessa de la mateixa manera.

"Everyone's trying to correct their thoughts and improve their feelings and work on their relationships and parenting skills instead of just getting married and raising children like they used to."

És l'excès de teoria, d'idees bones, de paraules boniques però buides que observem diàriament. Són els muntatges xarons que omplen les nostres xarxes socials mostrant-nos un món meravellós; són els missatges cadena que demanen que tots pensem en la pau després de l'atemptat de Barcelona, com si això servís de res, com si els veritables responsables (i propiciadors de l'atemptat), els nostres governants, haguessin de canviar les seves polítiques o deixar de beneficiar-se de la guerra de la por.

"Chip was struck by the broad similarities between black-market Lithuania and free-market America. In both countries, wealth was concentrated in the hands of a few; any meaningful distinction between private and public sectors had disappeared; captains of commerce lived in a ceaseless anxiety that drove them to expand their empires ruthlessly; ordinary citizen lived in ceaseless fear of being fired and ceaseless confusion about which powerful private interest owned which formerly public institution on any given-day; and the economy was fuelled by the elite's insatiable demand for luxury."

I si algú s'hi ha sentit identificat, és perquè nosaltres també hem caigut en el mateix parany.

I quina és la diferència entre els dos països? El grau de cobertura que donen a la seva violència i dominació. Res més. "In America the wealthy few subdued the unwealthy many by means of mind-numbing and soul-killing entertainments and gadgetry and pharmaceuticals, whereas in Lithuania the powerful few subdued the unpowerful many by threatening violence."

Perfecte descripció del que intuiïm que sent un individu amb alzheimer. És a dir, per aquells que l'hem observat d'aprop, reconeixem la mirada perduda de l'Albert, el passar una i altra vegada la mà per la corretja que el té lligat a la cadira amb la il·lusió, en cada nou intent, que aquest cop sí que podrà deslligar aquest estrany cinturó que sembla haver-se entortolligat amb la cadira. O bé les paraules de por, les queixes que tothom li vol fer mal, que en aquesta presó hi ha gent que va per ell... Sí. Potser en realitat ells no ho viuen així, però, des de fora, realment és com ho veiem i ho patim.

I la sensació final després de tants d'anys d'arrossegar aquest llibre (no l'objecte físic sinó la imatge que m'ha acompanyat des que el vaig veure davant meu gairebé un any seguit en el mostrador de la Geli) és que ja era hora de llegir-lo i quina sort haver-ho pogut fer finalment.
_________________
Jonathan Franzen, The Corrections
començat_ 20/7/17  /  acabat_ 6/9/17

19 de març 2018

The Double, Fyodor Dostoievski

Podem llegir les desventures del funcionari Golyadkin en tant que un personatge intentant formar part d'una elit social dins de la qual no el volen. Podem riure, fins i tot, veient el gran ridícul que fa quan, després de passejar tot el dia en un carruatge exagerat i fora de lloc, d'estar tres hores a la porta de la festa intentant reunir el valor per entrar, posa la pota davant l'amfitriona i és fet fora de la casa. Sí, podem riure. Fins que recordem com actuem molts de nosaltres a les festes de nadal de l'empresa, o davant la presència del senyor conseller que ha vingut a inaugurar una modesta exposició al nostre poble o barri... i llavors pretenem riure encara amb més esma, per fingir que nosaltres no som com aquest perdedor. No, nosaltres no som com ell...

I llavors apareix el doble. Algú idèntic a ell, que es fa dir pel seu mateix nom, i que va a la seva oficina. Al principi, hi ha una sensació kafkiana, en el sentit que la gent no reacciona davant l'home encorbatat/doble. És a dir, que el protagonista està tan deshumanitzat, tan alienat, que ningú se n'adona que en realitat no és ell. Però, mica en mica, el doble es va apoderant del lloc de l'original i deixant a l'original en un mal estat social. La gent està convençuda que el doble és bona perona, honrat, treballador, mentre que l'original, que no ha fet res, passa a ser un pària. El trepa ensarrona als demés i la bona persona és trepitjada i repudiada. Ens sona d'alguna cosa? Ho estem veient diàriament al nostra voltant? S'està encoratjant perquè continuï així? S'està premiant de manera institucionalitzada als trepes, als trepitjadors i als sense-cor? I encara hi ha gent que em pregunta per què no PUC tornar al meu país...

Però, és tot únicament bogeria com ho interpreten els seus companys de feina i els seus superiors? És només això el que ens volia explicar en Dostoievski? El descens neuròtic d'un individu mediocre? Per molts, es tracta a més de la recreació del tema del Doppelgänger, de la creació del teu nèmesis, perquè està clar que en Golyadkin junior té totes les qualitats que li manquen al sènior. És segur, agradable, sap fer amics... però també ensabonar, enganyar, mentir per millorar socialment... I ens fa (o ens hauria de fer) plantejar si aquest és el model d'individu que volem? Aquest és l'ésser triomfador? O bé aquesta és la crítica que fa Dostoievski de la depravació social que premia als embaucadors i condemna a les persones honrades?

_____________
Fyodor Dostoevsky, The Double
començat 3/7/17  /  acabat_ 18/7/17